dimarts, de novembre 15, 2016

Todo esto te daré (Dolores Redondo)


Sense confiança no hi pot haver amor, amistat, ni res que s’hi assembli. És bàsica i imprescindible. L’escriptor Manuel Ortigosa creu cegament en el seu marit, el publicista Álvaro Muñiz de Dávila. Viuen a Madrid i tot fa pensar que són feliços. En Manuel està acabant la seva última novel·la, que es titularà “Sol de Tebas”. Tot el seu món s’enfonsa quan la Guàrdia Civil li comunica que l’Álvaro s’ha matat en un accident de trànsit.

Així comença “Todo esto de daré”, escrit per Dolores Redondo (Donosti, 1969). És l’últim Premi Planeta i té 616 pàgines. Després de triomfar amb la “Trilogia del Baztan”, l’escriptora basca torna amb una altra novel·la fosca i plena de venjances personals. Situa l’acció a la Ribeira Sacra, a Galícia, entre Lugo i Ourense. La família protagonista, amb el Marquès de Santo Tomé al capdavant, viu en un pazo que es diu “As Grileiras”, d’una bellesa quasi celestial. Com sempre, Redondo descriu els paisatges d’una manera molt minuciosa, amb tot luxe de detalls. Ho fa francament bé.

Quan la Guàrdia Civil visita al Manuel i li diu que l’Álvaro ha mort en una carretera de Lugo no s’ho acaba de creure. Ell li havia explicat que estava a Barcelona amb uns clients. Què hi pot haver darrere d’aquesta mentida? L’escriptor desconeixia que el seu marit formava part d’una família noble, plena de privilegis. Suposadament feia molts anys que no s’hi parlava, però en els darrers temps alguna cosa havia canviat. Ara ja sap que, per un motiu o un altre, va mantenir-lo al marge de tot. Ja no l’estimava? O potser el protegia d’alguna cosa funesta?

En Manuel viatja a Galícia per reconèixer el cadàver i saber si l’Álvaro havia trencat o no la confiança que els unia. Allà ben aviat s’adona que la mort del seu marit potser no va ser accidental, com alguna d’anterior. S’han emmascarat per motius obscurs? Per intentar esbrinar la veritat, l’escriptor compta amb la col·laboració desinteressada i més aviat secreta d’en Nogueira, un Guàrdia Civil que s’acaba de jubilar; i d’en Lucas, un capellà amic de l’Álvaro. Havien anat junts a escola. També és veritat, però, que en Nogueira té un odi visceral pels Muñiz de Dávila, per un motiu que descobrim a la part final del llibre.

CRUELTAT MÀXIMA

No entraré en detalls per no esgarrar la trama d’aquesta història apassionant, però sí que vull dir que els Muñiz d’Ávila són una família més aviat odiosa, amb uns pares que només es van preocupar d’ells mateixos. Fa la sensació que van gaudir d’allò més maltractant als seus fills, fins a punts insospitats. L’Álvaro, en Santiago i en Fran van créixer sense el més mínim indici d’amor. La mare, batejada com "La Cuervo" pels seus empleats, viu moguda per una crueltat màxima. És capaç de qualsevol cosa per mantenir la seva posició social. Sort en van tenir els nanos de l’Herminia, la majordoma principal del pazo, a qui acudien quan tenien problemes. Sort en van tenir d'ella.

“Todo esto te daré” és un llibre ple d’amor, però també d’odi i de ràbia. Ple de lluites familiars i de traïcions, però també d’amistat i companyonia. Ple de passió per la terra i el vi –gran descripció de les bodegues de la Ribeira Sacra-, però també de drogues i d’abús de poder. Ple de flors i de bon menjar, però també d’obscuritat, de robatoris i de dones objecte. També hi ha un gos, en Café, que es converteix en el vincle d’unió entre en Manuel i l’Álvaro. Un gos que et cau simpàtic des del primer moment...

Com deia Anton Txékhov, cap dels elements que surten al llarg de la narració es pot deixar oblidat. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. Res no és gratuït. Dolores Redondo ho sap perfectament i, gràcies a un objecte en concret, tanca el llibre d’una manera brutal. Impossible trobar un final millor. No m’oblido de les gardènies, que tenen un significat especial, com les nous d'“Ofrenda a la tormenta”. Apareixen a les butxaques de les americanes d'en Manuel i triguem molt a saber qui les posa. Quina enveja escriure d’aquesta manera!

"Al pronunciar las últimas palabras no pudo evitar pensar en su salón invadido por aquella extraña luz que devoraba los estrechos márgenes de la realidad, en su dormitorio vacío, en la foto de ambos sobre la cómoda, en la ropa de Álvaro colgando en el armario como la efigie de un ahorcado y en el cursor palpitante, esperando, quizá eternamente, al final de la última frase... Y supo que no quería volver... Ni quedarse. No tenía hogar. Negó con la cabeza acompañando sus reflexiones, y Daniel debió de pensar que era una respuesta a sus palabras, porque no volvió a decir nada durante el resto del trayecto".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

  1. Mai m'ha atret aquesta autora. I el seu discurs quan va recollir el premi, tampoc em va agradar.

    ResponElimina
  2. A mi m'agrada molt, RITS. Un petó!

    ResponElimina