dimecres, de juliol 26, 2017

La dona del Cadillac (Joan Carreras)


Fer de mitjancer, quan no tens tota la informació, pot acabar sent un problema. I si no, que li preguntin a Estanislau Guiu, que es desplaça al poble imaginari de Mompuig per intentar comprar un Cadillac Eldorado. El cotxe era del pare de l'Helena Bau. Ella pràcticament no el fa servir. El té tapat amb una lona en un cobert, just al costat de casa seva. Tot el seu temps el dedica al centre de meditació i ioga que dirigeix.

L'Estanislau i l'Helena són dos dels personatges de "La dona del Cadillac", la darrera novel·la del barceloní Joan Carreras (1962). D'ell ja havia llegit "Cafè Barcelona" i "L'àguila negra". També està publicat per Proa. De l'home, sabem poques coses. Que ve de la ciutat, les seves sabates el delaten, i que actua en nom d'una tercera persona. Ella no fa la impressió d'estar massa relaxada, tot i que la gent de la ciutat va a veure-la amb la idea de trobar una mica de pau interior. Quatre exercicis  mirant pel finestral del centre -amb vistes al bosc-, una amanideta i cap a casa! Aquests pixapins... L'aproximació d'un cap a l'altra és lenta i calculada. És allò de dir sense dir, de fer sense fer, de saber què sap el teu interlocutor abans de revelar que saps tu. En Carreras deixa anar les pistes a poc a poc, donant a la història tocs de surrealisme.

Aquest Cadillac Eldorado amaga grans secrets. L'Helena en sap algun, no tots. L'Estanislau sospita que li han encarregat la compra per un motiu ocult. Massa molèsties i diners per un cotxe, per molt clàssic que sigui. Està convençut que hi ha gat amagat. A més a més, la seva presència a Mompuig incomoda a més d'un veí, i tampoc no és normal. És el cas d'en Francesc, el noi que porta la benzinera; i d'en Nico i l'Angeleta, que regenten el bar del poble. Un bar que és i no és una fonda. No té els papers en regla, però si cal, de tant en tant, s'hi pot quedar a dormir algú. Per tenir-lo controlat, potser? I fins aquí puc explicar. Carreras aconsegueix atrapar al lector des del primer moment, amb un llibre (324 pàgines) que creix mentre avança. "La dona del Cadillac" té un final apoteòsic. De la simple venda d'un cotxe a l'origen del mal, amb dos personatges que s'acaben obrint com un meló. Moltes coses amagades anys i anys que acaben veient la llum per purificar un ambient irrespirable.

"Jo sé que és important i em pregunto per què és tan important una carraca dels anys setanta que algú ha perdut en una partida de cartes. "Qüestió d'honor", em diuen. I no m'ho crec. Saps per què? Perquè pel Mel, pel Lerma, l'honor és una bola del món comprimida entre la cadira del despatx i el seu cul. També em va dir: "És una capsa oberta que s'ha de tancar". Qui necessita tancar una partida de cartes tants anys després?".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy


dijous, de juliol 20, 2017

L'acusació (Bandi)


Por extrema. Els personatges de "L'acusació" viuen (o sobreviuen) en un fosquíssim totalitarisme. Està escrit per Bandi (pseudònim d'un escriptor que viu a Corea del Nord) i publicat per Edicions del Periscopi. Té 232 pàgines i està traduït per Hèctor Bofill i Hye Young Yu, de Corea del Sud. Són 7 relats prohibits, escrits sota els règims de Kim Il-Sung i Kim Jong-Il, que es van treure clandestinament del país.

A "La fugida del Nord", l'autor ens explica que el Partit ho sap tot. Ho veu tot. I ho castiga tot. Deixar morir una taula amb brots d'arròs en un hivernacle (i segur que no voluntàriament) pot provocar l'escarni de generació en generació. És un crim familiar que s'hereta. Posar una doble cortina en una finestra, afegint-la a l'aprovada pel Partit, de niló blanc, també pot ser un pecat mortal. És l'eix central de "La ciutat fantasma", on la dona protagonista l'únic que intenta és que el seu fill no s'espanti amb dos retrats gegantins que hi ha als edificis de davant de casa seva.
El tercer relat de Bandi es titula "La vida del cavaller tresor", on se'ns explica que el Partit vol talar un enorme om perquè a prop hi passa el cable del telèfon. El seu propietari creu que tot el que ha aconseguit a la vida -que tampoc no ha estat massa- ha estat gràcies a l'om i no vol que el mutilin.

LA MARE, EN EL SEU LLIT DE MORT

A "Tan a prop, tan lluny", el Partit impedeix que un bon home es traslladi al poble de la seva mare per acomiadar-se d'ella, que està a punt de morir. Li és impossible obtenir l'autorització que es necessita per poder viatjar. El Gran Líder ho és tot i l'anomenat Esdeveniment número 1 (és a dir, la presència del dictador en un lloc concret) fa que la resta del país s'hagi d'espavilar com pugui. Parlo de "La capital de l'infern", en què hi ha un munt de gent amuntegada en una estació de tren per culpa del citat esdeveniment. Una àvia que anava caminant per la carretera és recollida pel Gran Líder, que aprofita la situació per demostrar que ell sempre fa la vida més fàcil a la gent. Propaganda pura i dura. Completen el llibre "L'escenari" (fins i tot actuar malament en una funció pot ser motiu de càstig) i "El bolet vermell", en el qual es condemna al seu protagonista perquè s'atura la producció de pasta de soja. El bolet, vermell i verinós, és la metàfora de l'edifici on estava instal·lat aquest govern que ridiculitza a l'individu fins a punts sospitats. Imprescindible.

"Qualsevol pertorbació de la cerimònia, fos petita com la punta d'una agulla o gran, era castigada. La pena més gran era l'expulsió. S'executava com si llencessin piles de brutícia a cops de pala. Les persones condemnades no podien ni fer ells mateixos la maleta. Una vegada se sentenciava a "Camarada, que ha alterat el curs de la festa nacional a causa d'"X", el Partit ha decidit enviar-los a viure a la provincia...", la sanció era immediatament aplicada".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 29, 2017

El misteri de la senyoreta Hargreaves” (Frank Baker)


Crear és més fàcil que destruir. I si no que li preguntin al jove Norman Huntley, un dels protagonistes principals d’”El misteri de la senyoreta Hargreaves”. El llibre, escrit per Frank Baker (Hornsey, Londres, 1908 – Porthleven, Cornualla, 1982), va veure la llum l’any 1940. Ara, Viena Edicions l’ha publicat en català, amb traducció de Dolors Udina. És surrealista, divertit, amè i amb molt de diàleg. Una joia.

En Norman és fill del llibreter de Cornford. La seva imaginació és il·limitada. Està de vacances a Irlanda amb el seu amic Henry, mecànic de cotxes. De tornada cap a Anglaterra visiten una església que en Norman (el llibre està escrit en primera persona) defineix com a molt lletja. Amb la intenció de passar una bona estona, se n’enriuen una mica del sagristà. Li diuen que coneixen una dona que era íntima amiga de l’anterior rector. És llavors quan s’inventen a la senyoreta Hargreaves, que toca l’arpa i escriu poemes. Té més de vuitanta anys, és neboda del duc de Grosvenor i viatja amb un gos, una cacatua i una banyera portàtil. Un personatge molt singular...

Per continuar amb la gresca, en Norman (que és qui s’ha inventat la major part de la història) li escriu una carta a la senyoreta Hargreaves -a la direcció d’un hotel que escull a l’atzar- i la convida a passar uns dies a casa seva. El noi queda glaçat quan li dona les gràcies i li diu que hi anirà. Està convençut que es tracta d’una broma. Fins que, al cap d’uns dies, la senyoreta Hargreaves arriba a Cornford amb l’arpa, el gos, la cacatua i la seva inseparable banyera. Per parar boig! La relació entre tots dos es complica a poc a poc, amb una mescla d’amor i d’odi. En Norman no li troba una explicació lògica a tot el que està vivint. A més a més, s’adona que cada cop que s’inventa una cosa relacionada amb la senyoreta s’acaba complint. Fins i tot s’arriba a plantejar si la coneixia d’abans o, per contra, està a punt de perdre el cap. Ningú es creu que sigui un personatge inventat, ni el seu amic Henry.

L’únic que fa costat al noi és el seu pare, un personatge singular, que s’encén els cigars amb fulls que arrenca dels llibres de la seva botiga i que sempre explica unes anècdotes increïbles. El pare d’en Norman, que toca el violí, mereixeria un llibre per ell sol. La presència de la senyoreta Hargreaves li porta un munt de problemes. Fins i tot acaba trencant, encara que sigui momentàniament, amb la seva xicota, la Marjorie. Crear la senyoreta Hargreaves va ser molt fàcil. Destruir-la... és pràcticament impossible! Una lectura totalment recomanable, perfecta per aquest estiu calorós.

“-Oh, que feliços que vam ser! Feliços... i ximples! I és que, senyora Huntley, hi va haver una pausa entre l’assaig i el festival. En Norman i jo, de cop i volta, vam coincidir que ens moríem de ganes de menjar maduixes; només podien ser maduixes, res més. Per tant, en van comprar un cistellet i vam anar-nos-en al parc. En Norman va suggerir que seria agradable menjar-nos-les en una barca de les que lloguen al Serpentine. Així, doncs, hi vam anar i en Norman feia anar els rems francament bé. I llavors –va alçar la mà-, la catàstrofe!
Va fer una pausa i em va mirar. Em tocava a mi.
-Les maduixes em van caure per la borda –vaig afegir jo.
-I tu vas estirar la mà pel costat... –va continuar ella.
-I vostè va fer el mateix... –vaig dir jo.
-I...
-La barca es va tombar...
-I ens vam veure allà –va dir ella-, flotant al llac!”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 26, 2017

“Morts prescindibles” (Hjorth & Rosenfeldt)


Quan sortirà la quarta entrega de la Sèrie Bergman? Els suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt deixen obert el tercer i últim títol dels publicats fins ara, “Morts prescindibles”. Resolen el cas, però sembren molts interrogants que espero que tinguin resposta aviat. El llibre té 572 pàgines i està publicat per Columna. El psicòleg Sebastian Bergman, malparit, misogin, egoista i manipulador, és un personatge apassionant.

En aquest tercer llibre, les relacions personals entre els membres del Riksmord (unitat de la policia sueca que investiga els casos d’assassinat), tenen tanta o més importància que el succés en el qual treballen aquest cop. En Torkel Höglund continua enamorat de la Ursula Anderson, tot i que ella no li fa cas. En Sebastian, més calmat, segueix molt preocupat per la Vanja Lithner, a qui se li acumulen els problemes. De moment, me’ls guardo. Millor no donar pistes que puguin convertir-se en “spoilers”. Tant la Ursula com la Vanja comencen a confiar cegament en en Sebastian... En Billy Rosén segueix amb la intenció de ser cada dia més important dins de l’equip, que té una policia nova: la Jennifer Holmgrem. Ella ja havia fet una petita aparició, com a agent local, en el segon llibre. És pura energia. Tindrà continuïtat?

L’acció se centra en les muntanyes de Jämtland. Allà hi troben sis cadàvers sepultats en una fossa. Fa anys que estan enterrats, amb un orifici de bales al cap. No hi ha pistes. L’únic nom que tenen per intentar tirar de veta és el de Patricia Welson, que van trobar morta en un cotxe incendiat. És fals i, de sortida, no condueix a res. Paral·lelament a aquesta investigació, hi ha un periodista d’un diari, Lennart Stridh, que treballa en la desaparició de dos afganesos. La Shibeka, dona d’un d’ells, fa anys que intenta esbrinar què va passar, però fins ara no ha estat capaç d’obtenir respostes. El primer que descobreix en Lennart és que darrere del cas hi ha els serveis secrets. Està relacionat amb la fossa de Jämtland? Que vol amagar ell govern? Se’n sortiran Bergman i companyia? Qui és el misteriós Joseph a qui tothom busca?

M’ha fet la sensació que “Morts prescindibles” és un llibre-pont. Els dos primers de la Sèrie Bergman es podien llegir independentment. Començaven i acabaven. Aquest també, però el cas a resoldre no té res a veure amb els anteriors, que eren molt més potents. Aquí, Hjorth & Rosenfeldt prefereixen burxar en la personalitat d’en Bergman que, com ja vaig dir en el seu dia, és un tros de malparit. Ell ha de ser el centre de totes les mirades, el “Deu” al voltant del qual ha de girar tot. Poc li importa si li fa mal als altres, sempre que ell en surti beneficiat. Escriptura àgil, directa i visual que t’atrapa des d’un primer moment. Molt recomanable.

“A dos quarts de cinc, en Sebastian es va rendir i es va aixecar. El parquet cruixia sorollosament, i això l’emprenyava. No volia despertar-la. De seguida que obrís els ulls, voldria anar-se’n. En Sebastian s’havia fixat que la Vanja estava en tensió a l’hora de ficar-se al llit, una mica alerta, no fos cas que ell la toqués i aparegués l’home que veritablement era, en el fons. I malgrat tot, s’havia quedat. Ell havia aconseguit estar-hi a prop d’una manera que no s’hauria imaginat mai. Si poguessin passar més temps junts, llavors la cautela desapareixeria del tot. La Vanja s’adonaria que ell no intentaria mai res i, amb aquella tranquil·litat, encara l’apreciaria més. En Sebastian pujaria al pedestal, i ella no sabria mai per què no havia intentat res amb ella. Mai.”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de juny 15, 2017

“Crims duplicats” (Hjorth & Rosenfeldt)


El psicòleg criminal Sebastian Bergman cada cop està més enfonsat. És un perill per a ell i pels altres. L’Ursula, de la policia científica, i sobretot la detectiva Vanja no el suporten. Odien treballar en el mateix equip que ell i el volen com més lluny millor. Torke, l’inspector en cap, i el detectiu Billy només el toleren. I encara gràcies. El fet que sigui un expert en assassins en sèrie fa que, de vegades, en Sebastian sigui imprescindible.

El segon volum de la Sèrie Bergman es titula “Crims duplicats”. És el més llarg de tots: 652 pàgines. Recordem que els llibres estan escrits a quatre mans pels suecs Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt. Ja estic immers en el tercer, “Crims prescindibles”. Brutal! L’editorial que els publica en català és Columna. Aquest cop, tot comença quan trobem una dona brutalment assassinada a Estocolm, ciutat que està vivint una gran onada de calor. És la tercera víctima en menys d’un mes. La policia està desconcertada. Els crims porten la firma d’Edward Hinde, un assassí en sèrie cruel, manipulador i, sobretot, molt intel·ligent. Hinde, però fa més de catorze anys que és a la presó de màxima seguretat de Lövhaga. En el seu dia, per atrapar-lo, va ser decisiva la participació de Bergman, que estava en el millor moment de la seva carrera.

Tot fa pensar que Hinde està relacionat amb aquestes noves morts. Els assassinats són calcats i el procediment és exactament el mateix. Com s’ho fa Hinde per comunicar-se amb l’exterior. Qui és la persona que viola i mata a les dones? Ho fa sol? Té ajudants? Quan la policia no pot més, torna a acceptar, molt a contracor, això sí, que Bergman els doni un cop de mà. El psicòleg descobreix ràpidament que les víctimes estan relacionades amb ell d’una manera que no hauria dit mai. I fins aquí puc llegir. “Crims duplicats” encara és més addictiu que "Secrets imperfectes", que obra la sèrie. L’he acabat en poc més de tres dies. Hjorth i Rosenfeldt fan un gran retrat de Bergman, un personatge fascinant, ple de contradiccions. En aquest volum tenen una presència destacada Trolle (l’antic inspector en cap) i Haraldson, l’inepte policia que ara dirigeix la presó on hi ha Hinde.

El cara a cara entre Hinde i Bergman està a punt d’arribar?

“En Sebastian es va posar en tensió. Podia ser que en Trolle tingués a veure alguna cosa amb allò? Anava pel pedregar, però fins a aquell extrem? Podia ser que, un dia de borratxera, hagués parlat massa a la persona equivocada. Ningú de l’equip creia de debò que hi estigués implicat, però què passaria si la Vanja anés a veure’l i es posés a fer-li preguntes? En Sebastian es va marejar una mica. Imaginava la Vanja parlant amb en Trolle, i en Trolle dient-li a ella què li havia demanat en Sebastian que fes. Collons, la Vanja ni tan sols hauria d’estirar-li la llengua; en Trolle era perfectament capaç d’enfangar en Sebastian fins a les orelles senzillament per diversió. En Sebastian es va empassar la saliva i va intentar concentrar-se en la discussió a la sala”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de juny 13, 2017

Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)


El denominador comú de “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), és la mort. Res dura per sempre. La mort i, sobretot, els assassins a sou, que caminen amb seguretat per les pàgines (279) d’aquest llibre deliciós. Ells són qui la provoquen. Està publicat per Proa i és un recull de tretze contes molt relacionats entre ells. Un dels punts d’unió, físic, entre alguns dels personatges és un quadre de Millet “La paysanne”.

El llibre comença amb un pare demanant-li al seu fill que no plori. I acaba a l’inrevés. Passa el temps i les situacions canvien. Però pel camí sempre hi ha dolor i passió; situacions que et colpegen, tan dures com un cop de peu a l’estómac. D’assassins en trobem a quasi tots els relats: a “Els homes no ploren” (que comença amb abusos sexuals a nens), a “A sou” (en el qual el malfactor es confessa a un capellà), a “Poldo” (amb un pagès relatant la seva història des d’una fossa comuna), a “Buttubatta” (on hi ha un llibre que explica la bogeria d’un premi Nobel), a “Pandora” (amb un matrimoni que no s’entén massa com a protagonista), a “Paradís”, on hi ha un assassí de nenes... Hi ha sicaris en la majoria de contes, també a “Bala de plata” (bona sàtira sobre el món de la política”, a “Punt de fuga”, a “Les mans de Mauk” i a “Teseu”. Un veritable catàleg de dolentots, alguns fins i tot assassins en sèrie.

L’escriptura de Jaume Cabré és deliciosa. En els seus contes mai no hi sobren paraules. Tampoc n’hi falta cap. Té un domini extraordinari del llenguatge i del ritme narratiu. A més a més, tot ho fa molt visual. És facilíssim desplaçar-se als escenaris que descriu i deixar-se entabanar pels seus personatges. “Quan arriba la penombra” és un llibre molt recomanable. Després de “Jo confesso”, l’ha tornada a encertar.

“El dia que havia comunicat a la Fran que ell tenia ganes d’enamorar-se i il·lusionar-se, que prou, que plegava, que no resistia més una relació tan freda, tan distant, tan no sé per què vivim junts, ella l’havia mirat amb els ulls de gel i li havia dit no t’ho pensis: junts fins a la mort. A més, ja fas el que vols, et passes el dia arriscant-te la vida, et creus l’heroi de la pel·lícula, et relaciones amb fotògrafs malparits i escaladors amb els ossos trencats, guanyes molts cèntims i vivim de conya. Què vols?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de juny 12, 2017

Secrets imperfectes (Hjorth & Rosenfeldt)


Quin tros de malparit que és Sebastian Bergman! Ens el presenten en hores baixes, però havia estat el psicòleg criminal més popular de Suècia. Treballava sovint amb la policia, com a expert en assassins en sèrie. Els companys el qualifiquen d’insofrible i el volen com més lluny millor. Acaba desesperant-los i ho fa intencionadament. Volta els 50 anys i se’n va al llit amb un munt de dones. Les fa servir i les deixa tirades. Càrrec de consciència? Ni un.

Bergman, que és un personatge magnètic -atrau el lector des del primer moment-, dóna nom a la nissaga de novel·les negres escrites pels suecs Hjorth & Rosenfeldt. Són els creadors de la sèrie televisiva “The Bridge”, que s’està veient a 170 països. De moment hi ha tres llibres i el quart no trigarà a arribar. En català els està publicant Columna. El primer es diu “Secrets imperfectes” i té 555 pàgines. És d’aquells que creen addicció. Els comences i és molt difícil deixar-los. En vols una mica més. Aquest cop, Bergman col·labora en la investigació com a assessor extern. Ho fa amb segona intenció, perquè necessita tenir accés als arxius policials per un tema relacionat amb el seu passat. És per això que suplica al seu antic cap que el deixi entrar a l’equip. En Torkel no en té gens de ganes, però l'home acaba cedint. Sap que l’Ursula, la Vanja i en Billy no s’ho prendran massa bé. I l’encertava de ple...

La policia busca en Robert Eriksson, un noi de setze anys que apareix mort amb un munt de ganivetades. A més a més, li han extret un tros de cor. Per què? Els dies passen i no s’avança en les investigacions. És per això que en Torkel accepta que en Bergman els doni un cop de mà. Farà volar l’estabilitat de l’equip, i sap que no li importarà gens ni mica, però potser ajudarà a resoldre el cas. Potser cal córrer el risc. El psicòleg porta tot el pes de la novel·la, enfrontant-se amb els seus companys i allitant-se amb unes quantes dones, dues vinculades directament amb el cas. La novel·la està escrita amb un estil àgil i directe, amb molt de diàleg i sense ornaments. Com a bona novel·la negra està plena de girs inesperats i no saps qui és l’assassí fins que l’estàs a punt d’acabar. No hi he trobat cap llacuna, cap trampa injustificada. Ja estic acabant el segon volum: “Crims duplicats”. Puc assegurar que millora el primer... i no era fàcil.

“Sebastian Bergman era bo a l’hora de seduir dones. Sempre havia estat bo. Al llarg dels anys, molts homes s’havien estranyat del seu èxit amb l’altre sexe. No era guapo a l’estil clàssic. Sempre s’havia bellugat entre el sobrepès i el quasi sobrepès, i en els darrers anys s’havia quedat en algun punt d’entremig; no tenia uns trets gaire distintius ni gaire marcats, més aviat tirava a buldog que no pas a dòberman, per posar un exemple caní. Començava a perdre cabells i solia vestir més com un professor de psicologia que no pas com un model de revista. Certament, hi havia dones que es fixaven més en els diners, l’aparença i el poder, però això només els passava a algunes. Per tenir oportunitats amb totes les dones, calia alguna cosa més. I aquesta cosa de més era el que tenia en Sebastian: encant, intuïció, la consciència de cada dona era un món i una àmplia selecció de tàctiques diverses, entre els quals triava amb gran habilitat. N’agafava una, la canviava a mig camí, comprovava com estava funcionant i, si era necessari, tornava a canviar”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de maig 30, 2017

Viu la teva vida; Condueix-la com si l'haguessis robada


Diu un company meu que hem d’intentar que tot allò que fem, per petit que sigui, sempre “tingui àngel”. El director de cinema John Carney sempre ho aconsegueix. A “Once” (2007), a “Begin again” (2013) i, darrerament, a “Sing street” (2016). Totes tres pel·lícules tenen la música com a eix vertebrador. Va estar nominada als Globus d’Or i als National Board of Review. Dura 1 hora i 45 minuts i passa molt bé.

Aquest cop, Carney centra la història a Dublín, l’any 1980. Els pares del protagonista se separen i, com a conseqüència de la recessió econòmica, en Conor ha de canviar d’escola. Passa d’una privada a una pública, on alguns alumnes comencen a fer-li la vida impossible. Tot canvia el dia que coneix a Rapinha, una noia guapíssima, una mica més gran que ell. Com que li diu que és model, ell li pregunta si vol fer el videoclip del seu grup. El problema és que, de moment, en Conor no té cap grup. L’haurà de crear per poder satisfer-la. En Conor està interpretat per Ferdia Walsh-Peelo i la Rapinha per Lucy Boynton. La química entre tots dos és brutal.

La composició del grup, fent un fitxatge darrere d’un altre, és divertidíssima. Tots ells són uns bons personatges. Comencen des del no-res i, la veritat, és que se’n surten força bé. En Conor fa molt de cas al seu germà gran, que és qui l’orienta musicalment parlant. S’entén que en el seu dia ell també podia haver muntat un grup, però es va deixar portar per la por i la incertesa de cara al futur i va descartar la idea. Ara no vol que el seu germà repeteixi les seves mateixes errades. Li dóna vida Jack Reynor, que va participar en una de les pel·lícules de la nissaga de “Transformers”. Des d’un punt de vista visual, el grup segueix les tendències dels grups de l’època, com Duran Duran, Spandau Ballet o The Cure. Lògicament, també escoltem les seves cançons.

“Sing street” repassa l’evolució del grup, que a poc a poc va tenint un cert èxit; i la relació entre en Conor i la Rapinha, que passa per millors i pitjors moments. Ella té una mirada i un somriure preciosos. Els dos joves tenen grans somnis i esperen poder complir-los aviat. En definitiva, una pel·lícula alegre, divertida, transgressora i amb una bona banda sonora. La cançó principal va estar nominada als Critics Choice Awards. Per gaudir en família i passar una bona estona. Jo la vaig veure al Cercle Cultural de Granollers, en versió original, projectada per l’Associació Cultural.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de maig 29, 2017

No surtis de nit... (Eulàlia Canal i Glòria Marín)


Li vaig regalar al meu fill per Sant Jordi i l’he acabat llegint jo. Espero que ara ho faci ell. Així podrem comentar-lo. Parlo de “No surtis de nit...”, d’Eulàlia Canal (Sabadell, 1959) i Glòria Marín (Granollers, 1963). Està publicat per l'editorial Baula i té 142 pàgines. Les autores combinen el món real amb un de més fantàstic i sobrenatural. Podríem dir que la història d’en Max i en Joel, que són bessons, cavalca en mons paral·lels.

En Max és el triomfador, el fatxenda, el noi capaç de trepitjar a qui calgui (inclòs el seu germà) per aconseguir allò que vol. En Joel és tot el contrari. Amic dels seus amics, generós i força servicial. Són completament diferents. La mare dels nanos sempre ha tingut debilitat per en Joel. I en Max ho sap... Una nit, tots dos surten junts de festa i tenen un brutal accident. En Max no sobreviu i, sorprenentment, en Joel es fa passar per ell. Per què vol viure la vida del seu germà i no la seva?

A partir d’aquest moment, en Joel reflexiona si ha fet bé prenent la identitat del seu germà i es pregunta perquè no va salvar-lo el dia de l’accident. Oi que hauria pogut fer alguna cosa més? En Max ho segueix tot des del més enllà. Està mort, sí, però té la possibilitat de saber en temps real tot el que passa a la Terra i el que està fent el seu germà, amb qui mai no s’havia portat massa bé. És un temps per a la reflexió. Potser pel penediment? Les reflexions d’en Max i d’en Joel es creuen amb les de la Blanca (que no explicaré qui és) i amb les de la Patrícia, la xicota d’en Max. També apareix la mare dels bessons, que està ingressada en un psiquiàtric.

“No surtis de nit...” es llegeix bé. És un llibre de literatura juvenil recomanat a partir dels quinze anys. Té un estil àgil i directe, amb frases curtes i sense massa ornamentació. Si se’n té ganes, pràcticament es pot llegir d’una tirada.

“M’atrapa un núvol d’angoixa. Decideixo ficar-me a la dutxa. Vull que l’aigua s’endugui aquella sensació de tenir el meu germà a tocar, allà, espiant-me, darrere meu, amagant entre les cortines, dins l’armari, o sota l’estora. El cor em batega a cent. Poso la cara sota el raig d’aigua càlida i tanco els ulls. Vull deixar la ment en blanc, que no hi hagi res dins del meu cap. Zero paraules. Zero culpa. Zero pors. Res, banc, buit..., però el cap em comença a rodar i murmuro, com una pregària inútil: “Deixa’, estar, no et vull veure, no et vull sentir, deixa’m estar, no volia, Max, de veritat que no volia...”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 24, 2017

Argelagues (Gemma Ruiz)


“Argelagues”, de Gemma Ruiz (Sabadell, 1975), m’ha sorprès positivament. Els seus personatges femenins més destacats, la Remei, la Rosa i la Nina, són propers i estan ben dibuixats. És fàcil relacionar-les amb alguna dona del nostre cercle més íntim. Són espavilades, lluitadores i no creuen en els impossibles. La Remei, besàvia de l’autora, estava molt compromesa amb la família. El llibre, publicat per Proa, té 345 pàgines.

L’argelaga és uns arbust modest que punxa, com les dones -senzilles i dures- que van néixer a pagès i que, manades per pares o germans, van haver d’anar a la ciutat (en aquest cas a Sabadell) i espavilar-se. Dones, o més ben dit nenes, que, des dels catorze anys, van haver de servir o treballar al tèxtil, en condicions infrahumanes. Amb el pas dels anys, la Remei es va casar amb en Martí i van tenir la Rosa i en Josep. Com que ella, de petita, va passar gana farà tot el possible perquè els seus fills sempre tinguin alguna cosa per alimentar-se. I arriscarà la seva vida, si cal. I desapareixerà uns dies de casa per arreplegar quatre coses per menjar, liderant la famosa ‘columna de la garrafa’. I sempre amb un somriure a la boca, encara que sigui forçat...

A través d’”Argelagues” ens fem la idea de com eren les dones que van fer la guerra des de la rereguarda, dones que van marxar de pobles com Castellterçol per instal·lar-se a ciutats tèxtils de l’estil de Sabadell, on també van començar a arribar els primers murcians. Com, per exemple, la Nina, que també va passar per situacions francament difícils. L’acció es posa en marxa a començaments del segle XX fins als anys seixanta. Som testimonis de la mort de Prat de la Riba, de la instauració de la República i de la guerra i postguerra franquista i d’una curiosa visita de les treballadores del tèxtil a Roma per entrevistar-se amb el Papa. Allà van acabar cantant el Virolai. Un dels personatges que més m’ha cridat l’atenció és en Marià, un terrissaire amic d’en Martí que prova fortuna a França. Se'l veu molt bon jan.

El llibre està ben escrit i té un vocabulari riquíssim. Hi ha un munt d’expressions vives i molt visuals. No m’estranyaria que se’n fes una pel·lícula. El debut literari de Gemma Ruiz és molt recomanable.

“Mai se sap què se’n traurà de fer un viatge d’intercanvi, això és el fotut. D’anar a Vacarisses i a Castellterçol n’ha tret de bona teca, la Remei. Hi anava sola i tornava sempre ben carregada de botifarres, de cansalada, de gra i de tot el que tinguessin a l’hort. La parentela ja l’esperava, i sempre amb una cosa o altra a les mans. Però a la Remei li fa mal al cor anar a pidolar cada setmana als mateixos, que prou feina i boques tenen, també”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimecres, de maig 10, 2017

"La doncella": El Park Chan-wook més pervers


El cinema coreà no es pot comparar amb cap altre. M’agraden molt Kim Ki-duk, en clara línia descendent; i Park Chan-wook, que es troba en plena forma. Després de rodar “Stoker” als Estats Units (2013), va tornar a Corea del Sud per firmar “Ah-ga-ssi” (La doncella). Se’n va emportar el premi del públic al Festival de Sitges i els crítics de Los Ángeles van escollir-la millor pel·lícula estrangera. Veurem quin serà el seu proper projecte.

A Pak Chan-wook sempre el recordaré per la seva sensacional trilogia de la venjança: “Sympathy for Mr. Vengeance” (2002), “Oldboy” (2003) i “Sympathy for Lady Vengeance” (2005). “La doncella” és pura perversió. La pel·lícula és un gran exercici visual, amb girs per donar i per vendre. L’acció se centra l’any 1930, coincidint amb la colonització japonesa. La gran protagonista d’aquesta història és la Hideko, una noia rica que viu amb el seu tiet, que va darrere de la seva herència. S’hi vol casar per prendre-li tot. Mentre ho intenta, la fa servir perquè llegeixi llibres eròtics davant de la seva cort d’amics. En té moltíssims i molt picants. L’home és una espècie de Marquès de Sade, amb càmera dels horrors inclosa. A la Hideko la interpreta una gradíssima Kim Min-hee, a qui vam veure a “Ahora sí, antes no” (2015).

També vol la fortuna de la Hideko en Count Fujiwara, un coreà que es fa passar per un compte japonès. La idea és casar-se amb la noia, fer creure a tothom que s’ha tornat boja i tancar-la en un manicomi. D’aquesta manera, podria disposar lliurement dels seus diners. A aquest impostor li dóna vida Ha Jung-woo, un clàssic del cinema coreà d’acció. Ha participat en pel·lícules com “The Berlin File” (2013) i “Nameless gàngster” (2012). Completa la tripleta protagonista Sook-he (de qui fa Tae-ri Kim), una lladregota que Fujiwara s’emporta a casa de la Hideko perquè li faci de criada. El fals compte vol que l’ajudi a enganyar-la. Ho aconseguirà? Pel·lícula marcada pel joc de la seducció, amb unes quantes escenes lèsbiques molt explícites.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de maig 04, 2017

A la deriva (Xavi Narro)


Doncs sí. En Pau i en Plèbot van a la deriva. I a més a més ho saben. “A la deriva” és, precisament, el títol de l’últim llibre escrit per Xavi Narro (Barcelona, 1982). Té 276 pàgines i està publicat per Ediciones B. És la seva primera obra de ficció, després de l’èxit que va aconseguir l'any 2015 amb l’autobiogràfica “Rodamón: Una volta al món amb bici”. És esbojarrada i plena de drogues i alcohol. Es llegeix francament bé.

Salvant les distàncies, “A la deriva” m’ha fet pensar, i molt, en “Vici inherent”, de Thomas Pynchon. Tots dos són llibres que fan pudor de fum, amb personatges viciats i amb les idees poc clares. En Pau està molt a prop dels quaranta. Té secció en un programa de tele i la dona embarassada. No està massa satisfet amb la feina ni amb la seva vida en família, que està a punt d’augmentar. Segur que la nena és seva? En Plèbot és molt més jove que en Pau. És un prodigi de l’escultura per impressió en 3D i ja s’ha convertit en un ídol de masses. Les adolescents l’adoren. I ell se n’aprofita, perquè és igual d’impulsiu que de conspirador.

El dia que en Pau i en Plèbot es coneixen, els canvia la vida. Al cap de poc temps, i pràcticament sense pensar-s’ho, se’n van tots dos de viatge a Mèxic, on s’intensifica la seva destructiva relació. Allà, en Pau intenta oblidar-se de la seva vida. Odia els turistes i té pensaments autodestructius. La cervesa i la marihuana l’ajuden a evadir-se una estona, però quan recupera la consciència encara es troba pitjor. En Plèbot està completament sonat. Per a ell, la droga és una filosofia de vida. Va tot el dia fumat i el preocupa ben poc tot allò que no afecta la seva persona. És garrepa i quasi mai paga res. A Mèxic hi va a buscar la Citlali, una dona més gran que ell que va conèixer fa uns anys. Allà, en Pau s’embolica –o no- amb la Stella, una rossa pigada molt simpàtica.

La parella d’en Pau trenca relacions amb ell quan se’n va a Mèxic. No acaba d’entendre perquè va marxar, precisament ara, poc abans de ser pare per primer cop. Ella tampoc no és la dona perfecta i té moltes coses a amagar, però creu que ha arribat el moment de comportar-se amb una mínima decència. Les reflexions que fa en Pau, algunes molt interessants, les envia per e-mail a l’Anna Piferrer, una antiga amiga que va desterrar-lo quan va començar a sortir amb una coneguda de tots dos. L’Anna el volia només per a ella. Estem davant d’un llibre càustic, potent i amb grans dosis d’humor. Molt recomanable.

“Em vaig quedar sol a la barra, des d’on tenia accés il·limitat a tequila i una bona panoràmica de la tarima, sobre la qual s’exploraven els límits de la decència. Insisteixo que res d’això no m’ofenia, sinó que, simplement, em semblava contradictori amb les normes que tots hem après a casa i a l’escola i a la tele que se suposa que hem de respectar, com a mínim en públic. Per exemple, cinc noies s’enfrontaven en un concurs de tweking, és a dir, que guanyava la que fes una coreografia més semblant a la còpula. Les cinc provocaven bastanta llàstima si et posaves en el lloc de les seves famílies, però n’hi havia una que era una Nadia Comaceci en negre, es mereixia un 10 només pel que feia amb la pelvis”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, d’abril 20, 2017

El matrimoni de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)


Canviar de casa per desfer-se dels seus veïns i acabar amb les avorrides partides de bridge. Va ser la idea genial de la Barbara Buncle, que va deixar Londres per instal·lar-se a The Archway House, al poblet de Wandlebury. De fet, la iniciativa va ser del seu marit, l’Arthur Abott, tot i que fa la sensació que no ho deia seriosament. Ella s’ho va prendre amb molta la il·lusió i no va parar fins que va trobar el lloc idoni.

Aquest és el punt d’inici d’”El matrimoni de la senyoreta Buncle”, del 1936. El va escriure Dorothy Emily Stevenson (Edimburg, 1892 – Moffat, 1973). Ara, Anna Listerri l’ha traduït al català per a Viena Edicions. Té 426 pàgines i l’he trobat amè i divertit. És la continuació d’”El llibre de la senyoreta Buncle” (1934). La trilogia la completa “The Two Mrs. Abbots” (1943). La Barbara és una escriptora d’èxit. Fa poc que s'ha casat amb el seu editor. Firma amb pseudònim, John Smith, perquè en els llibres parla dels seus veïns i no vol que la reconeguin. Tant “El pertorbador de la pau” com “La ploma més poderosa” van tenir una gran acollida i es van convertir en bestsellers. No té clar si en farà un tercer... Sempre diu que no té imaginació i que si torna a escriure sobre els seus convilatans potser s’haurà de mudar un cop més. I no vol.

Quan arriba a Wandlebury per comprar The Archway House, un dels advocats de Tupper & Tyler la confon amb la poderosa i estrafalària Lady Chevis Cobbe i li entrega el testament d'aquesta perquè el llegeixi. Quan se n’adona de l’equivocació, l’home es voldria morir. La Barbara li diu que no desvelarà a ningú el seu contingut. La rica Lady Chevis Cobbe odia el matrimoni. És per això que només deixarà la seva herència a la Jerry –la seva neboda- si quan ella mor la noia no està casada ni promesa. Lògicament, ella no en sap res. Poc esperava la Barbara que la Jerry acabés entrant a la seva vida i que, precisament, s’enamorés d’en Sam, el nebot de l’Arthur Abott. Chevis Place és la millor casa de la contrada i hi ha un munt de parents-voltors que la volen. A Wandlebury, la Barbara hi coneix els Marvell, que tenen dos fills, la Trivvie i en Amby, que creixen com uns salvatges, jugant al rierol que hi ha al final del jardí de l'escriptora. El pare és pintor.

La història que ens explica la D.E. Stevenson és molt entretinguda. Escriure fàcil, com ho feia aquesta dona escocesa, està a l'abast de ben poques persones. A més a més, els seus personatges són molt propers i simpàtics. Aconsegueix que te'ls facis teus molt ràpid, com si els coneguessis de tota la vida. "El matrimoni de la senyoreta Buncle" és un llibre recomanable. Ja tinc ganes d'acabar la trilogia.

“Aquella nit estaven convidats a sopar a casa dels Marvell. L’Arthur i la Barbara van decidir anar-hi a peu, perquè era just al costat i feia una nit agradable. Les estrelles brillaven al cel i la lluna sortia –segons havia dit l’Arthur- a les vuit quaranta-cinc. Els faria llum per tornar a casa. La Barbara esperava que no hi hagués cap partida de ping-pong, perquè estava segura que l’Arthur no li faria gens de gràcia i perquè tots els seus vestits de nit tenien cua. Ara portava la cua del vestit amb una mà, i a l’altra estava ben agafada al braç de l’Arthur. A la Barbara li va agradar molt aquella breu passejada: li encantaven les nits estrellades i li encantava la sensació d’estar cuidada i protegida per aquell marit tan gran i maco que tenia”.

@Jordi_Sanuy

Bona setmana a totes i a tots.

dijous, de març 30, 2017

Recursos inhumanos (Pierre Lemaitre)


Quedar-se sense feina ha de ser un cop molt dur. Encara més, si tens la jubilació a prop. Tota una vida treballant i, quan menys t’ho esperes, la teva empresa et fan tancar la porta per fora. En cas d’haver viscut al dia, sense estalviar, tot pot complicar-se... i molt. Podràs acabar de pagar la casa? Podràs mantenir dos cotxes? Són preguntes que es va haver de fer l’Alain Delambre, protagonista de “Recursos inhumanos”, de Pierre Lemaitre (París, 1951).

Delambre, molt a prop de la seixantena, ja porta quatre anys aturat. Massa temps. Havia estat director de recursos humans d’una gran empresa, però una inesperada fusió el va deixar al carrer, amb una mà al davant i una altra al darrere. Amb el pas del temps, ha perdut el món de vista i és capaç de qualsevol cosa per trobar una bona feina. De qualsevol cosa... Necessita recuperar la dignitat perduda, com més aviat millor. En l’actualitat fa una feineta poc qualificada en una empresa que es diu Mensajerías Farmacéuticas. La Nicole, que és la seva dona, està ben col·locada, però igualment els costa arribar a finals de mes. La Mathilde i la Lucie –filles de la parella—ja viuen soles. La primera, que és la gran, està casada amb en Gregory, que treballa en un banc.

Hi ha una gran empresa que ha de tancar una delegació i, com a conseqüència, fer fora a un munt de gent. Es busca la persona que s'encarregui d'aquesta feina bruta. No li pot tremolar el pols. Suposo que hi ha un munt de maneres vàlides per escollir-lo, però els responsables d’aquesta petroliera s’inventen un simulacre amb ostatges, amb cinc dels seus directius com a protagonistes. Es tracta d'un malalt joc de rol -ells no en saben res- en el qual Delambre queda involucrat voluntàriament. Ho fa en contra dels savis consells de la seva dona. La idea és més o menys aquesta: el dia del simulacre ell haurà d’avaluar als directius sorpresos i, d’acord amb les seves reaccions, escollir al millor. Si se’n surt i supera als altres candidats, a ell li donaran una feina al departament de recursos humans. Així de senzill. Així de complicat. Es tracta d’un "doble" procés de selecció.

HISTÒRIA FOSCA COM EL CARBÓ

Pierre Lemaitre ens regala una història fosca com el carbó. Ens apropa a un home, totalment desesperat, que podria ser el nostre pare, germà, veí... o nosaltres mateixos. Un home que feia quatre anys era molt feliç, sense saber-ne res de la crisi. Un home que, en un tancar i obrir d’ulls, ha de rebaixar inesperadament el seu ritme de vida i deixar de costat els luxes dels quals gaudia. Aquests canvis el tornen violent, mentider i manipulador, fins el punt d’enganyar a la seva dona i a les filles. Tot s’hi val per tornar a entrar en la roda del mercat laboral. El llibre combina moments d’humor amb altres de molta cruesa, tots explicats amb una pàtina de realisme. Lemaitre és molt hàbil mostrant-nos el costat pervers del món empresarial i del fet de no tenir feina.

“Recursos inhumanos”, traduït per Juan Carlos Durán Romero, té 389 pàgines i està publicat per l'editorial Alfaguara. Té tres parts, “Antes”, “Durante” i “Después”. Delambre és el narrador de la primera i de l’última. La del mig l'explica David Fontana, el tauró a qui encarreguen que organitzi el joc de rol. És un home difícil, amb un passat obscur. Abans d’acabar, vull mencionar en Charles, l’únic amic de veritat que acaba tenint Delambre. És un personatge que et guanya el cor des del primer moment. Té una vida infinitament difícil, però irradia felicitats pels quatre costat. “Recursos inhumanos”, amb tot un seguit de girs magnífics, és un llibre molt recomanable. El vaig comprar divendres a la tarda i diumenge a la nit ja l’havia acabat.

“Al principio el paro, para Mathilde y Nicole, era una idea, un concepto: eso que cuentan los periódicos, de lo que se habla en televisión. Después chocaron con la realidad: el paro se fue expandiendo y pronto fue imposible no conocer a alguien directamente afectado o no cruzarse con el familiar de un parado. Una realidad brumosa, a pesar de todo, una circunstancia indudable pero con la que se puede convivir, se sabe que existe pero solo afecta a los demás, como el hambre en el mundo, la escasez de vivienda, el sida. Los hemorroides. Para los que no están directamente afectados, el paro es un ruido de fondo. Y un día, cuando nadie lo esperaba, el paro llamó a nuestra puerta”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 28, 2017

Dura lluita per la supervivència (al bar)


Són fan incondicional d’Álex de la Iglesia des de la seva primera pel·lícula, la comèdia de ciència-ficció “Acción mutante” (1993). Han passat quasi 25 anys. Quan llegeixo el crític de torn criticant un dels seus títols, encara tinc més ganes d’anar al cinema. Em va passar amb “El bar”, que vaig veure diumenge. Esbojarrada i divertida, cent per cent marca de la casa. Sensacional.

Per aquesta pel·lícula, De la Iglesia compta amb una bona part dels actors que ja van actuar a les seves ordres a “Mi gran noche” (2015). És el cas de Blanca Suárez, Mario Casas, Carmen Machi, Terele Pávez i Jaime Ordóñez, al capdavant d’un gran repartiment coral. Suárez torna a estar espectacular. Interpreta a l’Elena, una noia mona que entra en un bar del centre de Madrid per intentar carregar el mòbil. Al bar queda atrapada amb altres persones, després que algú dispari un tret al cap a un client que en sortia. Acabava de travessar la porta. Tothom es queda quiet i parat. Com és habitual en tots els treballs del director basc, l’arrancada és absolutament brutal. Gran ambientació, personatges ben trobats, acció –molta acció-- i incertesa per saber cap on avançaran els esdeveniments. Un còctel explosiu. És important no saber res més de l' argument per poder anar més o menys "verge" al cinema.

Només explicaré quatre coses més d’alguns personatges i qui els interpreten. La propietària del bar és una inquietant Amparo (Terele Pávez). El seu paper em va recordar al que feia a “Las brujas de Zugarramurdi” (2013). El seu lleial cambrer és en Sátur. Grandíssim Secun de la Rosa! També brillen amb llum pròpia Carmen Machi (una ludòpata), Mario Casas (un creatiu de publicitat amb imatge de hipster), Joaquín Climent (un expolicia amargat) i Jaime Ordóñez, que dóna vida a un sense sostre violent i acostumat a citar la Bíblia cada cop que té l’ocasió. Es tracta d’un personatge histriònic, que està al límit de l’exageració. Porta una bona part de l’acció, sobretot en l’últim terç de la pel·lícula, que dura una hora i tres quarts.

“El bar” deixa clar que, en situacions límits, la por ens pot fer sortir els instints més primaris i violents. Intentar sobreviure a qualsevol preu, encara que sigui trepitjant als que ens envolten. Pel·lícula totalment recomanable i amb una Blanca Suárez que enamora. Un dels millors papers que li he vist mai. No m’estranya que els directors espanyols se la rifin. Felicitats, Álex.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de març 23, 2017

L'heroi de guerra que no va disparar ni un tret


A finals de l’any passat, Mel Gibson, que portava quasi una dècada en silenci -des d'“Apocalypto” (2007)-, va tornar amb un potent drama ambientat en la Segona Guerra Mundial: “Hasta el último hombre”. No li va anar gens malament. Va guanyar els Òscars al millor muntatge i so. També va ser nominat en les categories de pel·lícula, direcció i millor actor principal per a Andrew Garfield, que interpreta a Desmond Doss.

Aquest cop, Gibson ens regala una gran pel·lícula biogràfica, centrada en Doss, caporal de l’exèrcit dels Estats Units. Va ser l’heroi de la batalla d’Okinawa, al Japó, on va salvar la vida a 75 soldats d’infanteria ferits del seu batalló. D'un en un. Jugant-se la vida. Es va allistar perquè volia servir al seu país, però ho va fer com a objector de consciència. Mai li va passar pel cap tocar ni una arma. Per aquest motiu es va convertir en infermer de campanya. Tenia clar que havia d’ajudar, però sense disparar ni un tret. Inicialment, això li va provocar molts problemes. En un ambient de fúria i excés de testosterona, ple de gent que li encanta manar, ningú li van posar les coses fàcils.

El sergent Howll (Vince Vaughn) i el capità Glover (Sam Worthington) van intentar que Doss renunciés a l’exèrcit, forçant-lo fins a punts insospitats. No sé si el cognom Glover –desconec si aquest home va existir realment- és una picada d’ull a Danny Glover, l’etern company de Gibson a la nissaga d’”Arma letal”. En el repartiment també destaquen Hugo Weaving, que dóna vida al violent pare d’en Desmond –un amargat veterà del Vietnam-, Teresa Palmer (que fa de xicota de l’objector de consciència) i Milo Gibson, que es converteix en el soldat Lucky Ford.

En Milo és un dels set fills del director. Es dóna la circumstància que, tot i ser una pel·lícula antibèlica, les escenes de guerra són brutals, en tots els sentits. Hi ha dues batalles que duren ben bé mitja hora, amb morts, ferits i vísceres volant amunt i avall, sense aturador. És més d’una hora de sang fetge realment espectacular, amb tot luxe de detalls. Gibson ens mostra l’infern per poder fer més entenedora la presència del seu àngel, que va acabar convertint-se en tot un heroi. Dues hores i quart d'espectacle total.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dimarts, de març 21, 2017

Vernon Subutex 2 (Virginie Despentes)


El terme “Rave” està documentat per primer cop l’any 1970. Són festes il·legals que s’organitzen en llocs abandonats o zones rurals i que poden allargar-se més d’un dia. Música a un volum molt alt, alcohol, tabac, drogues i el que faci falta. Segur que el DJ perfecte per fer ballar tothom, sense aturador, despreocupant-se de tot i tothom, seria Vernon Subutex. El lloc? El parc de Buttes-Chaumont, al nord-est de París. Quan? Qualsevol dia, a qualsevol hora.

“Vernon Subutex 2” és la segona part de la trilogia escrita per Virginie Despentes (Nancy, 1969). Des d’avui, espero amb delit que surti la tercera i última part i saber quin és el destí final del seu protagonista, que segueix vivint al carrer, després de tancar la botiga de discos que tenia (Revolver) i quedar-se sense ni un euro. La seva caiguda al vuit va ser rapidíssima i tot fa pensar que no hi ha marxa enrere. O sí? El llibre té 327 pàgines i està publicat per Literatura Random House. Amb el pas del temps, però, Subutex s’ha guanyat un respecte molt gran entre els seus amics, que el segueixen com si fos el seu guru. Cada cop que el porten a punxar a algun lloc, sense deixar de viure al parc, s’obre el cel i la felicitat irradia a tots els qui l’envolten. Regala moments màgics, inigualables. Ell és l'estrella.

D’inici, la seva colla d’amics estranys i tocats del bolet el buscaven per saber on tenia guardades les cintes de vídeo que li va deixar en herència l’estrella del rock Alex Bleach just abans de morir. Les va enregistrar a casa seva, mentre en Vernon dormia. Més endavant, les cintes ja no eren el principal objectiu dels seus perseguidors. Li porten al parc tot el que li fa falta. També tenen la intenció de treure’l de carrer, però ell no ho accepta. Al capdavant d’aquest grup de sonats hi trobem Xavier Fardin (un guionista frustrat, defensor de les tesis de la ultradreta), Pamela Kant (una exactriu porno) i La Hiena, l’ajudant de Laurent Dopalet, un famós productor a qui Bleach perseguia des de feia anys. Mai li va perdonar que matés, o deixés morir, a Vodka Santana, una altra exestrella del porno que havia estat parella de tots dos. Qui ara busca venjança és la filla de la Vodka, l’Aisha.

SOBREVIURE EN UN MÓN MALALT

Costa de creure que Despentes, feminista contrastada, pugui ser tan cruel quan parla de les dones. Ja sé que ho fa a través dels seus personatges. De fet, parla igual de malament de les dones, dels homes i dels transsexuals. En surten un munt en aquesta trilogia! El seu llenguatge és àgil i directe. Quan llegeixes a l’escriptora francesa, perds la fe en el món i en la humanitat. Ho denuncia tot i tothom: els treballs precaris, les desigualtats, la política, la desesperació, la immigració, les religions... Al final sembla que l’únic que queda mínimament pur en aquest món malalt és Vernon Subutex, que s’ha adaptat als canvis sense fer massa soroll. Tot passa en el París actual. Els desnonaments, la indigència, les drogues, la violència de gènere, la pornografia, els caps rapats, el racisme... Tot cap en aquesta obra descarnada i transgressora com poques. Imprescindible.

“En la derecha hay los mismos payasos que en la izquierda. Pero se les ha de reconocer una cosa: son más sinceros. Los seres humanos son mierdas. Lo único que les gusta es que los dirijan. Que los castiguen, que los premien, que los guíen. La naturaleza del hombre es matar al prójimo. En eso reconocemos la superioridad de una civilización sobre otra: quién tiene el arma más grande. Si metes en una Ciudad a tres familias de religiones diferentes y las dejas a su aire, las dejas una generación y empezarán a matarse entre ellas. Los egos funcionan como las pollas: no hay conciencia que pueda evitar que se empalmen”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dilluns, de març 20, 2017

Normalitzar la mort i no sobreprotegir als infants


Hi ha qui pensa que es protegeix massa als fills quan se'ls allunya de temes relacionats amb la malaltia i la mort. “Que no pateixin abans d’hora!”. En Ben, protagonista de “Captain Fantastic”, ho té clar: sempre s’ha d’anar amb la veritat per davant i, per sobre de tot, mirar de normalitzar la mort, que forma part de la vida. Es tracta de no dir mentides, d’evitar explicar les coses a mitges. Ell ho té clar.

En Ben (un gran Vigo Mortensen) té sis fills i els educa enmig d’un bosc del nord-est dels Estats Units. Ho fa amb afecte, però també amb duresa i tocs de militars. Els fa escalar plovent -del més gran al més petit-, lluitar entre ells per fer-los més forts, caçar animals, llegir llibres, tocar instruments, estudiar... Quan és una festa assenyalada, els regala un ganivet. La mare de la família està ingressada en un hospital, amb brots psicòtics. Se n’ha d’encarregar de tot ell sol. Els nens són intel·ligents, molt per sobre de la mitjana, però el seu ensenyament no està reglat. Molt bona la comparació amb els cosins, preocupats de les seves videoconsoles i de ben poca més. Són un zero a l’esquerra.

“Captain Fantastic”, dirigida per Matt Ross, obre un gran debat sobre l’educació i si és millor o no que els pares s’encarreguin d'ensenyar als seus fills. Quan la família s’ha de desplaçar a la ciutat, per un motiu que no explicaré, queden clares dues coses. La primera és que, començant pels seus avis materns, ningú entén que els nens i les nenes no vagin a una escola “normal”. La segona és que, tot i ser molt cults, no ho tenen fàcil per relacionar-se amb els altres. Com diu el fill gran en una ocasió, “No sabem res que no surti en un llibre”. Segur que el millor per a tots seria una solució a cavall entre totes dues. Al fill gran l’interpreta George McKay (“Amanece en Edimburgo”, 2013) Majoritàriament, als nens se’ls veu feliços i tenen en el seu pare la figura d’un heroi... no tots... no sempre. També tenen dubtes.

Les dues darreres escenes són sensacionals, diria que les millors. La cançó que acompanya la penúltima, amb tota la família tocant i cantant, titulada "Sweet child O'Mine", també és preciosa. No és una pel·lícula rodona, té algunes llacunes, però s’ha de veure. A Granollers la va projectar, divendres i diumenge passat, l’Associació Cultural, en versió original subtitulada al català, com sempre. Per cert, el paper de Frank Langella fent d'avi ric és extraordinari, com el dels sis fills, que connecten amb l'espectador des del primer moment. Un càsting d'autèntic luxe.

Bona setmana a totes i a tots

dimecres, de març 15, 2017

Quan la droga mana sobre tot i tohom


És habitual que quan es premia una pel·lícula hi hagi molta gent que digui o escrigui que no n’hi ha per tant i que l’ha decebut. Ha passat amb “La la land” que, personalment, em va agradar força. No puc dir el mateix de “Moonlight”, guanyadora de tres Òscars: pel·lícula, guió adaptat i actor de repartiment (Mahershala Ali). No em sento còmode anant a contracorrent, però em va semblar sobrevalorada, freda i molt previsible.

Barry Jenkins ens explica la història d’en Chiron, un nen afroamericà que té una vida molt complicada. No en sap res del seu pare i la seva mare fuma crac. És per això que molt sovint vaga amunt i avall sense un destí concret. El dia que coneix al Juan la seva vida canvia. L’home comença a fer-li de pare i ell s’hi sent a gust quan el té el costat. El problema és que treballa de camell i, per si fos poc, és el subministrador de la seva mare, que cada dia està pitjor. Al Chiron el veiem per primer cop amb sis anys (interpretat per Alex R. Hibbert, quan tothom el coneix amb el sobrenom de “Little”), després l’acompanyem en la seva etapa d’adolescent (Ashton Sanders) i ja de gran (Trevante Rhodes, amb el sobrenom de “Black”). No explicaré ni de què viu ni quines són les seves sensacions, ara que s’ha independitzat i s’ha tret alguns fantasmes de sobre.

Penso que “Moonlight” s’ha beneficiat de la polèmica dels Òscars de l’any passat, quan es va deixar de banda el cinema afroamericà. Estic convençut que si aquesta pel·lícula hagués estat dirigida i interpretada per blancs hauria passat completament desapercebuda. A més a més, hi ha massa coses que queden sense explicar. Què passa amb en Juan? Tampoc no entenc que Marhesala Ali s’emportés l’estatueta per un paper tan curt, per molt que es tracti d’un actor de repartiment. La relació d’amor odi entre en Black i en Kevin tampoc no hi ha per on agafar-la, ni quan són petits ni quan són grans. En definitiva, que vaig començar a mirar el rellotge quan només feia mitja hora que havia començat la pel·lícula i ja no vaig parar. Decepció total.

El millor? El cartell de la pel·lícula, amb una composició de la cara del protagonista formada per trossets de les tres etapes de la vida.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

dijous, de març 09, 2017

Feminisme de butxaca (Bel Olid)


El 51% dels pares no fa tasques domèstiques. Si ets un d’ells, fomentes el masclisme. Si no comparteixes amb la parella la criança dels fills/es, també. Si llences “floretes” a dones desconegudes quan vas pel carrer, fomentes el masclisme. Encara més si li toques el cul o un pit al metro. Si dirigeixes una empresa i contractes a un home abans que una dona, en igualtat de condicions, fomentes el masclisme.

En tots els casos anteriors, i molts d’altres, hauries d’entendre que la Bel Olid (Mataró, 1977), que és qui posa els exemples, tregui la metralleta. “Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan un bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta”. La Bel és l’autora de “Feminisme de butxaca”, que subtitula “Kit de supervivència”. El llibre està publicat per Angle Editorial, té 126 pàgines i es llegeix d’una tirada. Lògicament, la metralleta és una fantasia d’autodefensa, la seva manera de dir “no em veureu sotmesa”. Està fotografiada a la portada i només s'ha de fer servir en cas d'emergència.

La Bel comença el llibre denunciant que no es tinguin en compte les persones “intersexe” i que, els nadons només es puguin inscriure com a nen o nena. En el capítol “No tots els homes són iguals” es queixa que els homes treguin importància a les desigualtats home-dona que denuncien les feministes. No entén que es limitin a dir  “Jo això no ho faig”, en un intent de desmarcar-se dels masclistes. El que haurien de fer, opina, és ajudar-les a revertir la situació. A “Cossos violats, cossos violables”, escriu que gairebé darrere de totes les dones que han estat violades (un 80%) hi ha persones que coneixien. La dada que acompanya aquesta afirmació és esfereïdora: el 23% de les dones (i el 17% dels homes) han patit abusos sexuals quan eren menors.

L'AMOR NO MATA

L’autora critica que les dones tinguin l’obligació d’estar fantàstiques. Fer dieta i exercici per aprimar-se, en cas d’estar grassa, és quasi una obligació; encara més si ets una persona pública. També he trobat molt interessant el capítol “L’amor no mata”, on intenta desmitificar l’expressió “amor romàntic”, allò de trobar la teva mitja taronja a qualsevol preu. Atenció amb aquesta dada, perquè és molt preocupant: El 75% de les noies entre 14 i 16 anys i el 68% dels nois creuen que és compatible que algú que t’estima et maltracti. No anem bé. Aquest no és el camí per millorar una societat malalta. Amb l’objectiu de feminitzar la societat sencera, no només la política, la Bel va crear #Onsónlesdones, una plataforma que lluita per una major presència de les dones als mitjans de comunicació.

Per intentar avançar una mica, la Bel proposa començar la normalització des de l’escola, on s’han de donar les mateixes oportunitats als nens i a les nenes. Elles haurien de fer seves tres frases que considera claus, proposades per Soraya Schemaly en un dels seus articles: “Això ja ho he dit jo", No m’interrompis”, “No cal que m’ho expliquis. Per acabar el llibre, demana a les dones que es mostrin com són, com ja fa ella des de fa anys, i aporta un “Minivocabulari feminista” i els “Bàsics del kit feminista”, que són una sèrie d’articles recomanats. “Feminisme de butxaca” és de lectura obligada.

“Les dones que se senten més còmodes amb els rols que se’ls exigeix de desenvolupar, les que han assumit la seva subalternitat, les que han arribat a creure que la divisió en dos gèneres amb valors, drets i deures totalment diferents és natural i fins i tot justa, són les que no troben cap necessitat de canviar res. Tot i que el sistema de valors que defensen les castigui objectivament (la discriminació laboral, per posar-nos només un exemple, existeix, independentment de la percepció personal que se’n tingui), els seria més costós personalment enfrontar-s’hi que no pas assumir-lo”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy