diumenge, de novembre 28, 2021

Medallas de chocolate (Carla Casals Solé)

Vaig conèixer la nedadora paralímpica Carla Casals (Barcelona, 1987) fa un munt d'anys. Sempre m'ha semblat un exemple d'esforç i d'instint de superació. És d'aquelles persones que generen bon rotllo. M'ha fet molta il·lusió saber que ha escrit un llibre, "Medallas de chocolate", i que tots els beneficis van destinats a la investigació científica per trobar una resposta a la ceguesa. Té 162 pàgines i l'ha publicat l'editorial Consciente.

En aquesta bonica i dura història, la Carla ens explica que tenia un somni: guanyar una medalla en uns Jocs Paralímpics. Ho va intentar de totes maneres, però no va possible. És per això que diu que les seves medalles són de xocolata. Ni d'or, ni de plata, ni de bronze. Sempre quedava quarta! Això només li passava als Paralímpics, perquè té 22 medalles en Campionats del Món, 8 en Europeus i ha batut quatre cops el rècord del món dels 200 metres papallona. La exnedadora -ara comunicòloga, coach, formadora i conferenciant- obre el cor al lector i li explica un munt d'intimitats: relacions de parella tòxiques, fisios i psicòlegs que no estan a l'altura, enveges amb rivals directes i aquella lluita per, tot i la ceguesa, arribar a tot arreu, sense deixar-se ajudar. Fins que un dia, com explica ella mateixa, va "petar".

Mentre tot anava aparentment bé, la frase preferida de la Carla sempre era "no passa res". Cada cop que la descartaven per alguna cosa o quan algú la decebia sempre pronunciava un dels seus simpàtics "no passa res" i seguia endavant. Fins que no va poder més. Per sort, va descobrir que l'ansietat se la menjava per dins i que calia canviar d'estil de vida. Encara hi era a temps. No sé si la Carla recordarà l'anècdota que explicaré tot seguit. Jo li deia que no passava res amb quedar quarta, que tenia moltíssim mèrit. Només n'hi havia tres millors que ella! L'any 2013 vaig escriure el llibre "Tu també pots", a quatre mans amb el fisioterapeuta Lluís Puig. Vam entrevistar esportistes de primer nivell, entre ells una nedadora paralímpica amb medalles... i no a ella. Va ser llavors quan em va dir alguna cosa així: "Què, compten o no compten les medalles". Touché. Geni i figura.

"Habían pasado dos ciclos paralímpicos: ¡Ocho años de mi vida y dos oportunidades para hacer mi sueño realidad. Un sueño que ya no era solo mío, porque cada vez era más compartido. En ninguna de las dos ocasiones lo había alcanzado. ¿Iba a retirarme o seguiría persiguiéndolo". Era una pregunta que nunca me hice, pero sí me la hacía la gente. Imagino que pensaban que si ya no lo había logrado para qué tenia que seguir intentándolo, que era mejor que me dedicara a otra cosa, ya que además eso no me daba de comer. Pero los que ya estaban envueltos en esta locura y yo lo teníamos clarísimo: había que apuntar a Londres 2012".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy