dimecres, de setembre 25, 2019

Aquell estiu sufocant (Eduard von Keyserling)


Tirar pedra i amagar la mà. Fer en privat el contrari del que es propugna en públic. Actuar sempre amb una clara doble moral. De tot això ens en parla l’alemany d’origen letó Eduard von Keyserling (1855-1918) a “Aquell estiu sufocant”, publicat per Viena Edicions. Està traduït al català per Clara Formosa i forma part de la nova col·lecció Petits Plaers. Té 112 pàgines i desemmascara la falsa moralitat de l’alta societat del 1900.

El protagonista d’aquesta història costumista és en Bill, fill d’una família aristocràtica. Ha suspès els exàmens d’accés a la universitat i el seu pare, autoritari com pocs, el deixa sense vacances. La mare i els germans se’n van a la platja. Ell s’ha de quedar estudiant, amb el seu progenitor i les seves cosines, en una finca familiar. Al pare el coneix ben poc. La relació sempre ha estat distant i marcada pel principi d’autoritat. És estiu. Fa molta calor. Sortir, passejar i gaudir de la natura ve més de gust que passar-se el dia envoltat de llibres. En Bill observa i, quan pot, s’apropa a les cosines. La més petita li fa bullir la sang. Sentiments i emocions a flor de pell.

Von Kayserling ens explica els canvis interiors que assalten en Bill quan veu que el seu pare no és aigua clara. L’ha educat sota unes normes socials molt rígides; que el seu genitor incompleix –no explicarem ni com ni quan- sempre que ho considera oportú. Ell intenta combinar l’estudi amb les sortides ocasionals amb el masover o amb les citades cosines. Amb un estil auster i sense grans recursos literaris, l’autor d’”Aquell estiu sufocant” acaba retratant un petit moment de la vida quotidiana d’un petit grup de persones, que acompanya amb acurades descripcions dels escenaris que els envolten. Un altre petit plaer...

“Vaig córrer al despatx del meu pare, vaig obrir la porta amb recel i em vaig quedar allà dret, immòbil. Passava una cosa inexplicable. El meu pare, amb el seu vestit d’etiqueta, estava assegut a la gran butaca de l’escriptori. Amb els colzes apuntalats sobre els genolls, amagava la cara entre les mans, insòlitament arraulit i plorava. Ho vaig veure clar: plorava; les espatlles tenien unes lleus convulsions, el front es crispava, els cabells estaven una mica despentinats, el safir del dit de la mà oberta sobre la cara brillava per un raig de sol que es filtrava entre les cortines. La por es va apoderar de mi, una por com la que sentim en un malson, quan tenim davant nostre l’impossible”.

Bona setmana a totes i a tots.

Jordi_Sanuy