dissabte, de setembre 25, 2021

El búfalo de la noche (Guillermo Arriaga)


Quan escriu sobre gelosia, culpa i traïció, Guillermo Arriaga (Ciutat de Mèxic, 1958) no té rival. Després de llegir "Salvar el fuego" i "El salvaje", m’he submergit en les 236 pàgines d’“El búfalo de la noche”, novel·la publicada l’any 1999 per Belacqva. El 2007, se’n va fer l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jorge Hernández Aldana. El triangle passional que dibuixa Arriaga és fosc i escruixidor, amb personatges totalment desequilibrats. M'ha agradat moltíssim.

El llibre comença amb el suïcidi d’en Gregorio, que es dispara un tret a la templa. De nit, sentia un búfal imaginari roncant-li al costat de l’orella i s’imaginava papaorelles entrant-li dins del cos; contaminant-ho tot. Creia que la bogeria era molt pitjor que la mort. Ho tenen igual de clar els altres dos vèrtexs del polígon. Són la Tania, ex-parella d’en Gregorio (o encara estaven junts?) i en Manuel, actual xicot ‘oficial’ de la noia i millor amic del difunt. Tots tres –nihilistes convençuts- lluiten per sobreviure en un món marcat per l’agonia, la bogeria i la destrucció. En Gregorio no els deixa tranquils ni després de traspassar. El seu fantasma els acompanyarà eternament. Quan pateix o s’empipa amb en Manuel, la Tania té tendència a desaparèixer, a fer-se fonedissa. Ell busca sovint la companyia d’altres dones, com la Margarita, germana d’en Gregorio, o la Rebeca, una amiga universitària. Totes les relacions són malaltisses, buides i sense futur, inclosa la que manté amb la Tania.

“El búfalo de la noche” retrata amb cruesa alguns dels problemes dels adolescents actuals, que es mouen per la vida sense un objectiu clar. Per a ells, tot és gris i superficial. Des d’un punt de vista econòmic, però, la Tania i en Manuel se'n surten més o menys bé. Entre tots dos paguen mensualment una habitació en un motel, la número 803, on es troben sempre que poden. Una habitació que té molt de pes en aquesta tràgica història que m’ha fet recordar “Tòquio Blues”, la novel·la que el japonès Haruki Murakami va publicar l’any 1987. També té el suïcidi d’adolescents com a eix central. L’escriptura del mexicà Guillermo Arriaga té una força descomunal. Sempre va directe, al gra, sense donar voltes innecessàries. Fa servir sovint el llenguatge del carrer, convertint els seus personatges en persones que podríem trobar-nos fàcilment en girar la cantonada. Estem davant d'un llibre que, quan el comences, ja no el pots deixar.

“Me levanté al amanecer estragado por el insomnio. Bajé a la cocina y me serví un vaso de Leche. Nadie más se había despertado. Me puse a leer el periódico del día anterior y no hallé nada que me interesaba. Aburrido dejé el diario sobre la mesa y bebí la leche con desgano. Eran las seis de la mañana y no encontraba qué hacer.
Para matar el tiempo decidí bañarme. Mientras me desvestía miré las baldosas. Eran de color y textura semejante a las del baño de Gregorio. Gregorio de golpe lo vislumbré cayendo de espaldas con el cráneo reventado. Pude escuchar con claridad el chasquido de su cuerpo al rebotar contra el toallero, el borboteo de su sangre, su ronco jadeo de moribundo. Abrí la llave de la regadera y metí la cabeza bajo el chorro helado hasta terminar con dolor en la nuca".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy