La meva història és la història d'un amor (Alba Sabaté)

Una història d’amor que s’allarga en el temps, tot i que amb intermitències. Quan ho creuen convenient, els seus protagonistes la reprenen just allà on l’havien deixat, sense fer-se preguntes ni donar excuses. Ens ho explica l’Alba Sabaté (Manresa, 1962) a “La meva història és la història d’un amor”. El llibre té 270 pàgines i l’ha publicat l’editorial Columna. D’ella ja havia llegit "Galetes de mel i gingebre". Bon record.

Una professora que està a punt de jubilar-se creu que ha arribat el moment de fer balanç. Necessita ordenar tot el que ha viscut en els últims anys, que no ha estat poc. Vol posar els seus pensaments en ordre per a ella mateixa i, a la vegada, per sincerar-se amb el seu fill, a qui fa la sensació que no ha tractat massa bé. La seva parella li diu Françoise, com a la protagonista de “A la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust. Ell era el seu professor de literatura a l’institut. L'Eulàlia se'n va enamorar perdudament a finals dels setanta, quan tenia disset anys, i van fugir junts. Era el seu primer amor. Ara, en Fèlix s’està morint i ella l’ajuda a marxar de la manera menys traumàtica possible. Han viscut moments inoblidables de desig, passió i tendresa, però també d’abandó i culpa.

"La meva història" és amè i ben estructurat. La parella protagonista, cent per cent creïble, comparteix una relació particular. Des de fora, pot semblar viciada i egoïsta, sobretot per part d’en Fèlix, que apareix i desapareix quan li convé. Si ella hi està d’acord, no hi ha res a dir. L'Alba reflexiona sobre el compromís, la complexitat de les relacions humanes, el pas del temps, la mort i el perdó. Hi ha un munt de referències cinematogràfiques, literàries i musicals, que m’han semblat properes, com les pel·lícules “Amor”, “Amélie”, “La taronja mecànica” i “Vivre sa vie”, el director Woody Allen, l’actriu Frances McDormand i els Monty Python. Pau Riba, Cortázar i The Smiths a mi també m’han fet passar bones estones. Estimar i ser estimat. Aquesta és la clau de volta.

 “Venia a classe amb L’hotel París. Era un llibre petit, blanc i amb les lletres de la coberta de color negre, primes. Venia a classe amb un paquet de tabac, amb aquest llibre que llavors em semblava petit i poca cosa, i amb una carpeta blava de cartró sempre plena de papers. Sempre ho deixava tot a la taula, arrenglerat, i llavors ens mirava, encara sense dir-nos res, com si hi fóssim o no hi fóssim, no sabria gaire com dir-ho. Venia a classe, feia aquests moviments rutinaris dia sí dia també, i nosaltres ens estàvem encara una estona caminant o corrent entre les taules, rient amb les rialles encomanadisses que es tenen als setze o disset anys, ensopegant entre nosaltres, empenyent-nos, magrejant-nos, parlant o rient fins que d’alguna manera endevinàvem que havíem de parar”.

@Jordi_Sanuy