diumenge, de juliol 16, 2023

Nadie en esta tierra (Víctor del Árbol)

Si no fas net quan toca, el passat se’t pot cruspir sencer. Només fent les paus amb l'entorn més proper és possible afrontar el futur amb una mirada cristal·lina. És el que intenta fer en Julián Leal, l'inspector de policia que protagonitza "Nadie en esta tierra", l'última novel·la de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968). Té 438 pàgines i està publicada per l'editorial Destino. L'home no passa pel seu millor moment. Té un càncer de fetge molt avançat i l'han expedientat. Els dies feliços queden enrere.

Després de trenta anys sense anar-hi, el policia, que ara viu i treballa a Barcelona, decideix visitar el poble gallec on es va criar. Mai no es va demostrar, però al seu pare, Martín Leal, el van cremar viu un grup de veïns, que l'acusaven haver-los denunciat per contraban. Just quan en Julián torna a casa, apareixen diversos cadàvers a Galícia i ell entra directament a la llista de sospitosos. Setmanes enrere, va deixar en coma a un membre de l'alta societat. No ha explicat els motius a ningú, ni tan sols a la inspectora Virginia, amb qui l'uneix una gran amistat. La idea és no implicar-la i trobar les proves que l'exculpin a ell, abans que hagi d'entrar a presó. El comissari Heredia li té jurada des de fa anys i l'interessa treure'l de circulació com més aviat millor. És capaç de qualsevol cosa per aconseguir-ho. 

"Nadie en esta tierra" alterna l'actualitat, l'any 2005 -amb l'inspector de protagonista-, i el 1975, quan el seu pare va perdre la vida en un incendi provocat. Les dues parts estan molt ben lligades; fins a l’últim detall. Del Árbol ens parla dels poderosos -que no s’aturen davant de res ni de ningú-, d’abusos, de tortura, de crims a sang freda, de pobresa, de consum de drogues i fins i tot de narcotràfic. Al final dels capítols, l’assassí que signa la majoria dels fets luctuosos que s’expliquen en el llibre fa de narrador i ens dona la seva versió dels fets. No intenta justificar-se. Com és habitual, l’autor fa diverses referències literàries i cinematogràfiques, amb Blade Runner, de Ridley Scott, entre elles. És una de les meves pel·lícules de capçalera. Sensacional.

“En la parte trasera del autobús los rebotes de la carretera se acentuaban y el olor del gasóleo era más penetrante. A lado y lado del pasillo los cogotes se alineban de dos en dos. El sol se estaba poniendo y a lo lejos se veían las luces de la planta petroquímica. Parecía una imagen de ciencia ficción, un mundo de Blade Runner. Harrison Ford enamorado de una replicante y Roy Batty dejando ir la paloma. La germinación de las espigas formaba nubes que viajaban a distancias increíbles. El aire respiraba productos químicos contra el hongo de la roya y el cornezuelo. Cuando se fertilizaban los campos con purines era peor. La puesta de sol teñía las torres del tendida eléctrico y los campos”.

@Jordi-Sanuy