diumenge, d’octubre 15, 2017

Històries de Pequín (David Kidd)


“Històries de Pequín” és un llibre deliciós. Està escrit per David Kidd (Corbin, Kentucky, 1927-Kyoto, Japó, 1996) i publicat per Viena Edicions. La traducció al català és de Francesc Parcerisas. Té 223 pàgines. L’any 1946, Kidd, llicenciat en cultura xinesa per la Universitat de Michigan, va anar a viure a Pequín per estudiar poesia xinesa. Tres anys després es va casar amb l’Aimee Yu.

Els Yu eren una família benestant, amb tradicions centenàries. L’Aimee i en David es coneixen un dia a l’òpera i comencen a sortir junts. Quan es casen, tots dos se’n van a viure a la casa familiar d’ella, on conviuen diverses generacions. El pare, que es troba en el seu llit de mort, els deixarà ben aviat. Kidd escriu el llibre en primera persona. I ho fa d’una manera molt descriptiva, amb tot luxe de detalls. A través dels seus ulls veiem com la Revolució posa punt final a una època. Els Yu, per exemple, perden tota l’esplendor que havien atresorat al llarg dels anys. Amb el canvi de govern, s’ho van haver de vendre tot. La catàstrofe era irreparable.

Entre altres coses, Kidd ens explica el control policial que hi havia sobre els estrangers, que s’incrementa quan, de cop i volta, veu com desapareix tota una civilització. L’autor acaba marxant de la Xina i, molts anys després, hi torna de viatge. Diu que es va trobar amb un país completament canviat, molt diferent del que havia deixat quan havia marxat als Estats Units amb la seva dona. Aquesta part final és preciosa. No hi reconeix pràcticament res, només la Ciutat Prohibida. Jo vaig visitar-la fa uns anys i se’m van posar els pèls de punta. El retrobament amb alguns membres de la família de l’Aimee és molt emotiva, la millor part del llibre, que es converteix en un bon retrat de l’època. Hi ha un fet significatiu. Quan les coses comencen a anar malament, s'apaga un encenser que havia cremat 500 anys seguits sense interrupció.

“Quan vam arribar al Palau d’Estiu encara plovia, i la gentada de grupets molls de cap a peus que omplia les llargues galeries se’m va fer insuportable. Vaig aturar-me en un pavelló al costat del llac i vaig seure en una balustrada repintada amb vistes al llac, absolutament gris i esmorteït per la pluja. El nivell de l’aigua havia baixat uns quants pams, fent que els embarcadors de marbre on abans havíem atracat les barques i faules s’enfonsessin en els llims. Aquest llac i la resta de llacs i fossats ornamentals de tot Pequín s’alimentaven d’una deu d’aigua nítida de la Font de Jade, alguns quilòmetres a ponent del Palau d’Estiu”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy