dimecres, de setembre 02, 2020

El mentiroso (Mikel Santiago)


Et despertes de cop en una fàbrica abandonada No recordes què hi fas allà. Al teu costat, un home mort. No saps qui és. I per complicar-ho tot, en una mà hi tens una pedra amb sang. En resum, una putada. Això li passa a l’Álex, protagonista d’”El mentiroso”, l’última novel·la de Mikel Santiago (Portugalete, 1975). Està publicada per Ediciones B i té 478 pàgines. El llibre es llegeix d’una tirada.

En Santiago, que fa temps que ha trobat el difícil camí de l’èxit, fa que el lector es posi en el lloc de l’Álex i pensi que faria ell en una situació similar. Ho aconsegueix. La millor opció és anar directament a la policia? Potser intentar recordar abans de fer un possible pas en fals? La novel·la transita per la prima línia que hi ha entre la veritat i la mentida i juga amb els records i l’amnèsia. Les últimes 48 hores s’han esborrat del seu cap com per art de màgia i ha d’intentar reconstruir la història. I si s’ha convertit en un assassí despietat? L’Álex viu amb el seu avi en una casa solitària i ja fa temps que surt amb l’Erin, filla d’una família benestant, amb un negoci que funciona molt bé i diners a cabassos. Ell es guanya la vida fent de jardiner dels rics. Potser faria bé en confiar en l’avi o en la seva xicota, però, de moment, prefereix mantenir-los al marge. I fins aquí puc explicar.

És la quarta novel·la que llegeixo d’aquest autor i està clar que li agraden els paratges feréstecs, on la natura es converteix en un personatge més. Llocs solitaris i salvatges, on plou, trona i llampega sovint. En aquest cas, l’Álex viu a Villa Margua, amb unes esquerdes cada cop més grans a les parets. Col·loca la casa a Urdaibai, a la costa del Cantàbric. En aquest ambient hostil fa anys que va passar alguna cosa important que un trist escriptor instal·lat a la localitat està investigant sense massa sort. En el seu anterior llibre l'home ja va incomodar a molts dels habitants del poble, explicant les seves intimitats. Hi haurà relació entre aquest cas i els fets actuals, que tenen l’Àlex mig boig? El ritme del llibre, amb capítols molt curts, és vibrant. Comences a llegir i no penses en res més. Vols arribar al final, com més aviat millor, per saber què va passar realment a la fàbrica abandonada i si el nostre jardiner ha escollit el camí adequat. Una història molt recomanable.

“Quiero saber dónde estoy. Giro el cuello y entonces siento un dolor agudo en la base del cráneo. Ese tipo de dolor que te avisa: «No sigas por ahí...». Así que dejo de moverme. Dicen que si te rompes la crisma, es mejor quedarse quieto. ¿Me han golpeado a mí también? Pero ¿qué ha pasado?
Intento recordar algo. ¿Ha sido un ataque terrorista, tal vez? Me vienen a la mente esas terribles escenas de Francia y los terroristas islámicos. Pero allí no parece haber nadie más que nosotros dos. Es una especie de pabellón industrial abandonado, lleno de cascotes y con las ventanas rotas”.

"La isla de las últimas voces"
"El mal camino"
"La última noche en Tremore Beach"

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy