diumenge, de novembre 05, 2023

Amor sense món (Miquel Esteve)

“Amor sense món”, de Miquel Esteve (Móra la Nova, Tarragona, 1969), és un llibre apassionant. Té 381 pàgines, l’ha publicat l’editorial Navona i ens explica la desconeguda i complexa història d’amor entre Hannah Arendt i Martin Heidegger, dues de les grans figures de la filosofia i del pensament europeu. Una història que es va allargar prop de cinquanta anys i va anar més enllà dels vincles terrenals.

La Hannah i en Martin es van conèixer a la universitat de Marburg, a Alemanya. Tenien 18 i 35 anys. Eren alumna i professor. Es van enamorar només de veure’s, i, espiritualment, ja no es van separar mai més, fins que ella va morir d’un infart, a Nova York, l’any 1975. Després dels primers mesos d’idil·li i que la noia el deixés, es van continuar escrivint i trobant. No podien passar l’un sense l’altra, tot i que hi va haver una etapa en què van estar quinze anys separats. Va ser una relació tumultuosa, plena d’obstacles i de dificultats. Per començar, ell estava casat. Quan li va confessar a la seva dona que li era infidel, la situació es va complicar encara més. L’Elfride Petri odiava a l'amant del seu marit. L’home va arribar a presentar-les, buscant una normalitat que mai no va trobar.

En Miquel Esteve ens explica els fets d’una manera exquisida i molt didàctica. La Hannah es va arribar a casar dues vegades, però va continuar enamorada d’en Martin. Tant en Günter Stern com en Heinrich Blücher -amb qui va tenir una relació espectacular- ho sabien. No els hi va amagar mai. La gran pregunta és com es van poder estimar amb tanta passió una sensible intel·lectual jueva i un nacionalsocialista que va arribar a militar en el partit de Hitler. En la primera part de la novel·la, l’autor alterna el període 1949-1950 (a Basilea) amb el que va de 1924-1925, a Marburg. En el primer, la Hannah es 'confessa' amb en Karl Jaspers, que va dirigir la seva tesi doctoral. En el segon, vivim en primera persona el naixement de la relació Arendt-Heidegger, que es converteix en eterna. 

“En Martin Heidegger havia passat a buscar la Hannah prop de la Universitat de Marburg i havien agafat una de les senderes que conduïa a les fagedes que envoltaven la vella ciutat universitària. Lluïa un sol resplendent i les falgueres omplien el sotabosc d’una verdor exhuberant. El desglaç hivernal havia acolorit ufanosament la vall del riu Lahn. Malgrat el sol, feia un ambient fesquívol, enganyós, el fred de la darreria de febrer. 
La Hannah tenia la passa més llarga; però, en Martin, que solia caminar amb les mans agafades a l’esquena, la tenia més enèrgica i de tant en tant havia de moderar-la per no deixar-la enrere”.

@Jordi_Sanuy