L'Helena i la Palmira ho fan tot juntes. Semblen inseparables. Viuen l'una per l'altra i s'intercanvien els papers. Fins al punt d'arribar a sortir amb el mateix xicot sense que ell sabés que eren dues. Tot canvia el dia que un suposat caçador de talents els demana que el vagin a veure per fotografiar-les plegades. Després d'uns dies de dubtes, l'Helena hi va i ja mai més torna a ser la mateixa. La seva relació amb la Palmira, més tradicional, se'n veu ressentida i, per primer cop, comencen a caminar separades i a perdre el contacte. L'Helena vol ser una artista de cinema, però res surt com havia previst. La seva germana es casa, té un fill i, en certa manera, encara fa costat a la mare, cada cop més vella i desgastada. Amb el pare ja no s'hi pot comptar. L'alcohol no perdona.
El llibre parteix d'un crim verídic de la postguerra, que és el que marca l'abans i el després que dona lloc al títol. Ens porta des de la Barceloneta i el Poblenou fins a Estoril i a Lisboa. De l'ambient humil i més aviat tranquil de la família protagonista a la fastuositat i bogeria de les esmentades localitats portugueses, amb els seus casinos i la reialesa fent de les seves. Tot i estar separades, les bessones continuen lligades per un fil invisible que les avisa quan algun perill s'apropa. Encara que estiguin lluny. Vides contraposades. L'emancipació femenina de l'Helena, quasi per obligació; davant de la quotidianitat de la Palmira, amb un gran secret mutu per compartir. Novel·la amb tocs de thriller, àgil i amb un final totalment inesperat. Focs d'artifici.
"L’àvia de la Isabel era del Somorrostro. Un pescador de la
Barceloneta la va treure de la barraca de fustes i sostre de
llauna que compartia amb els pares i cinc germans. La
idea del xeringuito havia estat d’ella. Amb el xanguet i alguna mare de lluç que portava el Salvador feia freginats
per als obrers de la Maquinista i els saltataulells que empestaven la platja els diumenges. A l’estiu, els dies de festa
l’anar i venir de les casetes de bany a l’aigua era un no
parar. Mirant en direcció al port, la gent es feia petita, com
un exèrcit de formigues brollat de la sorra. Al capvespre
l’exèrcit es retirava, deixant un escampall de papers untats
i ampolles que els drapaires recollien per revendre. Les
gavines s’abraonaven xisclant sobre les deixalles."
@Jordi_Sanuy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada