dimarts, de juny 13, 2017

Quan arriba la penombra (Jaume Cabré)


El denominador comú de “Quan arriba la penombra”, de Jaume Cabré (Barcelona, 1947), és la mort. Res dura per sempre. La mort i, sobretot, els assassins a sou, que caminen amb seguretat per les pàgines (279) d’aquest llibre deliciós. Ells són qui la provoquen. Està publicat per Proa i és un recull de tretze contes molt relacionats entre ells. Un dels punts d’unió, físic, entre alguns dels personatges és un quadre de Millet “La paysanne”.

El llibre comença amb un pare demanant-li al seu fill que no plori. I acaba a l’inrevés. Passa el temps i les situacions canvien. Però pel camí sempre hi ha dolor i passió; situacions que et colpegen, tan dures com un cop de peu a l’estómac. D’assassins en trobem a quasi tots els relats: a “Els homes no ploren” (que comença amb abusos sexuals a nens), a “A sou” (en el qual el malfactor es confessa a un capellà), a “Poldo” (amb un pagès relatant la seva història des d’una fossa comuna), a “Buttubatta” (on hi ha un llibre que explica la bogeria d’un premi Nobel), a “Pandora” (amb un matrimoni que no s’entén massa com a protagonista), a “Paradís”, on hi ha un assassí de nenes... Hi ha sicaris en la majoria de contes, també a “Bala de plata” (bona sàtira sobre el món de la política”, a “Punt de fuga”, a “Les mans de Mauk” i a “Teseu”. Un veritable catàleg de dolentots, alguns fins i tot assassins en sèrie.

L’escriptura de Jaume Cabré és deliciosa. En els seus contes mai no hi sobren paraules. Tampoc n’hi falta cap. Té un domini extraordinari del llenguatge i del ritme narratiu. A més a més, tot ho fa molt visual. És facilíssim desplaçar-se als escenaris que descriu i deixar-se entabanar pels seus personatges. “Quan arriba la penombra” és un llibre molt recomanable. Després de “Jo confesso”, l’ha tornada a encertar.

“El dia que havia comunicat a la Fran que ell tenia ganes d’enamorar-se i il·lusionar-se, que prou, que plegava, que no resistia més una relació tan freda, tan distant, tan no sé per què vivim junts, ella l’havia mirat amb els ulls de gel i li havia dit no t’ho pensis: junts fins a la mort. A més, ja fas el que vols, et passes el dia arriscant-te la vida, et creus l’heroi de la pel·lícula, et relaciones amb fotògrafs malparits i escaladors amb els ossos trencats, guanyes molts cèntims i vivim de conya. Què vols?”

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

XeXu ha dit...

Fa vergonya reconèixer que no he llegit res de Cabré, però estic disposat a posar-hi remei. Algun dia ho he de fer, n'he sentit meravelles, i no m'ho vull perdre.