divendres, de gener 13, 2023

Mentre la neu sigui blanca (Jordi Boixadós)

Un silenci continuat i una pregunta prohibida i sense resposta. Un pare i un fill que, tot i estar molt units, no acaben d'empeltar-se. Un secret sense desllorigador que s'està allargant eternament en el temps. I, al final, tot s'acaba... De paraules no dites i de confidències amagades ens en parla l'escriptor i traductor Jordi Boixadós (Barcelona, 1958) al llibre "Mentre la neu sigui blanca". El llibre té 409 pàgines i està publicat per l'editorial Columna.

L'Einar, que té quaranta anys, va néixer i viu en una petita localitat al nord de Suècia. En Pere, que és el seu pare, va marxar de Catalunya de ben jove i no hi ha tornat mai més. Ni ganes. Continua sense explicar-li els motius de la seva fugida aferrissada. Tema tabú. Fins que un dia l'home està disposat a sincerar-se. Això sí, ho farà a la seva manera. Té previst obrir-se de viu en viu a la muntanya, concretament al Padjelantaleden. Ja van anar-hi plegats l'any 1996. Hi té un bon record. Però molts cops les coses no surten com es planifiquen d'antuvi i l'hereu es veu obligat a viatjar al país del progenitor per descobrir els seus orígens en primera persona. Sense cap protecció. I no ho tindrà gens fàcil. 

És difícil classificar "Mentre la neu sigui blanca" perquè funciona com a llibre d'aventures, com a novel·la negra -amb fets luctuosos inclosos- i també com a memoràndum de viatges per la Catalunya rural, amb masies abandonades i pobles que creixen a càmera lenta. Embolcalla la història amb una banda sonora de cançons sami, amb Marie Boine al capdavant. Boixadós fa un gran retrat de personatges. Són propers i tenen moltes capes de profunditat. Més enllà dels dos principals em quedo amb en Josep, que no puc explicar qui és. Em va robar el cor des del primer moment. Diu un munt de coses sense ni tan sols obrir la boca. L'autor ens ho conta tot amb un llenguatge planer i sense presses, camí d'un final emotiu i amb una gran càrrega de profunditat. De vegades no es tracta de preocupar-se. N'hi ha prou amb ocupar-se...

"L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. L’Einar va aturar el trepant a mig moviment, el va deixar repenjat en el gel i es va quedar contemplant el petit solc circular que havia començat a marcar un segon abans. Feia deu anys, o potser més, que ja no preguntava al pare per què havia marxat del seu poble i per què no hi havia tornat mai, i l’última cosa que ara esperava era que l’home, dret al seu costat sobre el gel, acompanyat del Bruce, li digués que sí, que l’hi explicaria, com si aquells deu anys no haguessin passat i ell acabés de fer-li la pregunta".

@Jordi_Sanuy

1 comentari:

Sergi ha dit...

Si tot va bé, l'acabaré demà, avui no crec que tingui temps. M'està semblant una bona història, distreta i ben treballada, tot i que discreparia amb tu en algunes coses, com la construcció de personatges i la insistència en descriure paisatges suecs inicials i llistar tota la discografia sami, que potser tampoc calia, per beneficiar el ritme literari, però potser són manies meves. Per sort, no és el que més destaca de l'obra.