diumenge, de març 20, 2022

Jo, que no he conegut els homes (Jacqueline Harpman)

Inquietant. Aquest és el primer adjectiu que em ve al cap quan penso en "Jo, que no he conegut els homes", de l'escriptora belga Jacqueline Harpman (1929-2012). Està traduïda del francès per Anna Casassas Figueras i publicada per Edicions del Periscopi. Podríem dir que és una novel·la postapocalíptica amb tocs de ciència-ficció. Són 227 pàgines plenes de desolació i de patiment, però també d'esperança. El món s'acaba i ningú no podrà impedir-ho. Són faves comptades.

La protagonista és una jove sense nom que no ha conegut als homes. Està tancada en una gàbia amb trenta-nou dones més. Cap d'elles sap perquè estan  retingudes ni què va passar abans que les traslladessin a aquest lloc infame, on ja fa molts anys que viuen. Tenen records, perquè no han oblidat la vida d'abans. Estaven casades, tenien  fills, havien estudiat, treballaven... Ho troben a faltar tot, encara que cada dia menys. La noia jove, que fa de narradora, només coneix la captivitat i ja li està bé. Fins que creix i es comença a fer preguntes que ningú li pot contestar. Podríem parlar del mite de la caverna de Plató, perquè sempre ha viscut en captivitat, sense influències de l'exterior. Dels homes no en sap res. Només ha vist als vigilants de la gàbia, amb qui la relació sempre ha estat inexistent. 

La vida de les quaranta dones canvia el dia que sona una sirena misteriosa i aconsegueixen sortir a l'exterior, on també se sentiran presoneres. Però d'una altra manera. El món està despoblat i ni tan sols saben si encara estan a la Terra. Ni rastre dels vigilants ni de cap més humà amb vida. A partir d'aquest moment, hauran de reinventar-se i provar de viure de la manera més digne possible. No els falta el més bàsic (aigua i menjar), però sí les explicacions per entendre què està passant. El llibre és un relat commovedor sobre les dificultats de sobreposar-se quan no tens un objectiu clar ni veus solucions a prop. La Jacqueline, d'origen jueu, va fugir a Casablanca, amb la seva família, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Potser és per això que s'aproxima amb tant de detall al patiment i a la mort. Una història bella i esfereïdora a parts iguals.

"Quan redacto aquestes ratlles, ja he acabat el text. Al voltant meu tot està en ordre i he acomplert l’última tasca que m’havia proposat. Només m’ha costat un mes, que potser ha estat el més feliç de la meva vida. No ho entenc: al cap i a la fi, tot el que recordava no era sinó aquesta existència estranya que no m’ha ofert gaire felicitat. Pot ser que en el treball de la memòria hi hagi una satisfacció que es nodreix d’ella mateixa i que les coses que recordem comptin menys que l’activitat de recordar? Vet aquí una altra 25 pregunta que quedarà sense resposta: no estic feta de res més, em sembla".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy