dimarts, d’octubre 13, 2020

Un amor (Sara Mesa)


“Un amor”, de Sara Mesa (Madrid, 1976), és un llibre amb una atmosfera inquietant. La Escapa, el poble on passa quasi tot, és fantasmagòric, enrarit i ple de secrets inconfessables. Hi ha un bar en una nau, una botiga petita i mal assortida, i poques coses més. Els seus habitants sempre es miren amb desconfiança. Ningú se’n refia de ningú i els retrets floten en l’ambient, que de vegades és irrespirable. El llibre està publicat per l'editorial Anagrama i té 185 pàgines.

La Nat arriba a La Escapa quasi per casualitat. Buscava un lloguer assequible en un poble petit. Per redimir-se? Què vol deixar enrere de la seva vida ‘anterior’? Des d’un primer moment veus que la noia, traductora novella, no rutlla del tot fina i té massa complexos per superar. Es veu que aviat passarà alguna cosa important. La calma abans de la tempesta... Rebutja l’enfrontament directe i, cada pas que fa, sembla que tot empitjora. Hauria d’haver tingut valor per enfrontar-se a l’indesitjable del seu arrendador, misogin com pocs. I potser hauria d’haver seguit els consells d’en Píter, un dels seus veïns, conegut com ‘el hippie’. La relació que estableix amb l’Andreas, 'l'Alemán', també neix viciada, sense objectius ni un futur clar. I el gos que li regala l’arrendador, que bateja com Sieso, mig salvatge i furibund, li reporta més problemes que alegries. Res li surt bé.

Com tantes altres dones –i homes-, la Nat busca una història d’amor que doni sentit a la seva vida i, com que no la troba, va degradant-se a poc a poc, fins a punts insospitats. Des de fora, dona la sensació que el primer pas per aconseguir ser feliç seria estimar-se més a ella mateixa. Respectar-se per ser respectada. La Escapa, amb la muntanya d’El Glauco de fons, s’acaba convertint en un personatge més. El poble més proper és Petacas, on hi ha una mica de tot. Com a “Cicatriz” i a “Cara de pan”, Mesa escriu amb una intensitat poc habitual. És àgil, punyent i analitza, amb la ment freda, les dificultats de les relacions personals i allò del ‘què diran’. Als pobles tot se sap; i si no, s’inventa. De vegades, es tracta de buscar bocs expiatoris per sanejar la pròpia culpa.

“Entran en la casa, revisan el contrato, firman –ella, con un garabato descuidado; él, ceremoniosamente, apretando con fuerza el bolígrafo sobre el papel–. El casero solo ha traído una copia, que se guarda asegurándole que ya le hará llegar la suya en cuanto pueda. Nat piensa que da igual, es un contrato sin ninguna validez, incluso el precio que aparece recogido no es el real. No vuelve a mencionar el problema de la ventana ni del grifo del baño. Él tampoco. Le tiende la mano teatralmente, achica los ojos al mirarla.
– Mejor llevarse bien que mal –dice.
Cuando se sube al jeep y arranca, el perro no se inmuta. Se queda ante la casa, todavía olfateando arriba y abajo entre la tierra reseca. Nat lo llama, chista y silba, pero él no muestra intención de acercarse.
El casero ni siquiera le ha dicho su nombre. Si es que tiene alguno”.

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy