dijous, d’agost 11, 2022

La letra con sangre (Saul Black)

Donant un cop d'ull als meus llibres de novel·la negra, l'altre dia vaig trobar "La letra con sangre", de Saul Black (Bolton, Regne Unit, 1965). El va publicar Umbriel Editores l'any 2015. No sé per què no la vaig llegir en el seu dia. Greu error! Està traduït al castellà per Eduardo G. Murillo i té 413 pàgines. La trama és angoixant, amb uns personatges torturats internament, tant els dolents com els bons. Tots ells tenen grans problemes per resoldre. I ho tenen complicat.

Hi ha dos assassins en sèrie que no paren de matar dones. Abans i després s'acarnissen amb elles. I, com a firma, deixen un objecte -sempre diferent- dins dels seus cossos. La llista cada cop és més llarga i les pistes encara són escasses. Però la matança a casa dels Cooper no va acabar de sortir bé. La Nell, de només deu anys, s'escapa. La seva mare i el seu germà no van tenir tanta sort. La nena podria convertir-se en la clau per detenir als culpables, però està lesionada i té molta por. Black sap inquietar al lector. El retrat del malfactor principal és espectacular. És el mal fet persona, sense sentiments ni gens de respecte per res ni ningú. Com sol ser habitual, no ho va passar bé de petit i va acabar perdent el nord.

Al costat dels bons, tampoc res no és perfecte. La detectiva d'homicicdis Valerie Hart està obsessionada en el cas i, després d'una de les primeres morts, va decidir renunciar a l'amor. Es va carregar la relació que tenia amb un company de la policia i es va refugiar en la beguda i en el sexe fàcil. Somia amb les víctimes i donaria qualsevol cosa per fer justícia. I no perd l'afany, tot i la pressió de la Carla York, una policia que sembla capaç de qualsevol cosa per apartar-la del cas. Per què? "La letra con sangre" és un llibre amb un ritme trepidant i una atmosfera aterridora, que t'acaba devorant sense compassió. Carreteres nevades, cases aillades, ponts trencats i una nena que vol sobreviure a qualsevol preu. 

"En el instante en que Rowena Cooper salió de su acogedora cocina impregnada de olor a galletas y vio a los dos hombres en el patio trasero de la casa, con la nieve que caía derretida de los bordes de sus botas, supo exactamente lo que significaba aquello: era por su culpa. Años de no cerrar con llave puertas y ventanas, de dejar las llaves en el encendido del coche, de no pensar que algo como eso podía suceder en alguna ocasión, años de sentirse a salvo... Todo había sido una mentira que había sido bastante estúpida para contársela a si misma. Peor todavía, una mentida que había sido lo bastante estúpida para creérsela. Toda su vida podía convertirse en nada, a la espera de la cita con tu gigantesca estupidez".

@Jordi_Sanuy