dissabte, de març 12, 2022

Benvolguda (Empar Moliner)

El catedràtic de Nutrició i Bromatologia Abel Mariné sempre diu que, per una bona alimentació, s'ha de menjar "una mica de tot i molt de res". Es tractaria de buscar l'equilibri, com el de la Copa de Pitàgores: té un mecanisme que impedeix que s'ompli més del necessari. Un equilibri que la dibuixant Remei Duran comença a perdre quan supera la barrera dels cinquanta anys i li arriba la malparida menopausa.

La Remei és la protagonista de "Benvolguda", l'última novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966). Li ha servit per guanyar el Premi Ramon Llull 2022. Té 228 pàgines i està publicada per Columna. Li anava més o menys bé fins que intueix que el seu marit, un violinista que té deu anys menys que ella, s'enamorarà de la Cristina, una jove violinista que ara assaja sovint amb ell. És en aquest moment quan s'adona que res no dura per sempre i que, amb el pas del temps, maleït temps, tot caduca. La Remei, atractiva dona que supera la cinquantena, alegre, corredora i esposa i mare feliç, haurà de tornar a plantejar-s'ho tot. En la seva vida hi ha un abans i un després de la sobtada aparició de la Cris, ac i dc. Ha d'empipar-se? Ha de facilitar un aparellament que sembla inevitable?

Llegint "Benvolguda" m'ho he passat molt bé. És una novel·la amena, divertida i amb ritme que reflexiona sobre l'edat i els ordres de l'amor. La Remei ha aconseguit convertir-se en una dibuixant d'èxit sortint del no-res. Va tenir una infantesa tortuosa, amb una família desestructurada, i una joventut al límit, filtrejant amb les drogues i l'alcohol, fins que la maternitat -que es converteix en el millor dels estupefaents- va canviar-ho tot. Enrere quedaven dos marits i un munt d'infidelitats. A la Remei, a la més jove i a la dels cinquanta anys, diria que la conec. I força. El declivi, o la ressurrecció, comença a la plaça Sant Gregori Traumaturg, de Barcelona. Traumaturg: Faedor de miracles. El miracle de la vida, amb totes les seves conseqüències. Felicitats, Empar.

"El meu home, les coses com siguin, és el primer que la remarca, la meva aparent joventut, i ho fa amb orgull (tothom diu que semblem de la mateixa edat). Cinquanta i tants, no, ni de conya. Amb aquests cabells esborrifats que tots els perruquers (els grans i gairebé únics generadors d'elogis que te.nim) ponderen, les cames d'esportista, les quatre arrugues delicioses, aquests ulls sense bosses (o no gaires, si no he begut) i l'actitud corporal desmanegada, com un doll, i aquest riure, que ho és tot. Ara ningú de la nostra edat sembla de la nostra edat, perquè actuem amb despreocupació juvenil i una actitud lúdica, infantilitzada, mig pels signes dels temps, mig pels avenços de la medicina".

Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy