dissabte, de juliol 15, 2023

Isla negra (Toni Montserrat)

Avui en dia, gairebé tothom coneix Eivissa amb el sobrenom de l'Illa blanca, un lema que diuen que va fer servir per primer cop Santiago Rusiñol. Al segle XIX, però, els eivissencs eren tractats de bàrbars i vàndals, encara més després del doble assassinat que hi va haver el 26 de desembre de 1863. És per això que Toni Montserrat (Eivissa, 1974) ha titulat "Isla negra" -i no blanca- el llibre en què ens parla d'aquestes morts. Té 590 pàgines i està publicat per Plaza & Janés.

El rector de l'església de Sant Jordi és brutalment assassinat, igual que el seu fidel criat. La policial local va molt perduda i no troba als culpables. Per intentar avançar en les investigacions, arriba a Eivissa Marc Guasch, un inspector molt respectat de Madrid. Amaga una sinistra vinculació amb l'illa. També té secrets el subinspector Pere Riera, amb qui haurà de formar parella. Ràpidament, s'adonen que quasi tothom calla i que no serà gens fàcil identificar i empresonar als causants dels homicidis que ho han revolucionat tot. En Sardina i en Calavera, personatges que cauen bé des d'un primer moment, són dos dels agents que més s'impliquen per portar la cerca a bon port. Cada cop que semblen a prop de resoldre el cas, apareixen nous sospitosos.

"Isla negra" és títol àgil i agraït de llegir, sense trampes ni girs impossibles. És totalment creïble. Seguim les indagacions pas a pas, convertint-nos en testimonis dels avenços i també dels contratemps, que són més dels esperats. L'autor ens presenta una Eivissa tumultuosa en què rivalitzen la pagesia i l'alta societat. Les diferències són abismals. El llibre acaba convertint-se en una novel·la policial clàssica que també inclou una bonica història d'amor, amb Guasch de protagonista. L'inspector arriba a l'illa amb rang d'estrella i es converteix en el centre de totes les mirades. Les dones el veneren. Assassinats, traïcions, enigmes i contraban salpebren l'argument del llibre, que està ben documentat. És el debut literari de Montserrat, llicenciat i màster d'ESADE.

"Jaumet sentía cómo las lágrimas calientes le resbalaban por las mejillas y le empapaban las comisuras de los labios. Pese a su respiración rápida y entrecortada, el aire parecía no bastarle. Cuando dejaba el sendero de la iglesia para tomar el camino de Vila oyó sobre su cabeza el batir de alas de un búho solitario. Debió de posarse en una higuera cercana, porque al momento lo estremeció el ulular de su canto funesto, su quejido moribundo. Aterrado, apretó los talones y logró que la mula diera un arreón. El gemido del ave se rompió en un llanto que lo acompañó durante un buen trecho. Maldijo en voz alta. ¿Podía existir peor señal de mal agüero?"

@Jordi_Sanuy