dimecres, de maig 16, 2018

Permagel (Eva Baltasar)


Follar i llegir. No és una mala filosofia de vida. Sempre que tinguis les espatlles cobertes, evidentment. Ho intenta, i ho aconsegueix durant cert temps, la protagonista de “Permagel”, d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978). El llibre, del qual ja se n’han fet tres edicions, té 187 pàgines i està publicat per Club Editor. Permagel és la part de la terra que no es desglaça mai, com el cor de la nostra heroïna.

La narradora de “Permagel” pateix; i de quina manera. No està contenta amb pràcticament res i en qualsevol moment podria dir prou i marxar d’aquest món fred i egoista. Habitualment, la por ens paralitza. La seva família no li ha posat les coses fàcils. La mare és obsessiva i massa proteccionista. Sempre està pendent del ‘què diran’. La germana ens vol fer creure que és molt feliç, però no ens enganya. Segueix les pautes marcades per la societat (parella heterosexual, matrimoni per l’església, fills...), però no carbura bé. Ella és molt més realista i imperfecta, com tot allò que ens envolta. Sap que no arreglarà res i es concentra en allò que més li agrada: follar i llegir. Per què complicar-se la vida?

“Permagel” és un llibre íntim i revelador. Patim al costat de la protagonista, que ens roba el cor des del primer moment. Podem arribar a entendre els seus raonaments i acompanyar-la en el seu tortuós viatge. La descripció de les seves amants, plenes de passió, són una petita obra d’art. Atracció física i intel·lectual. També són molt profundes les seves reflexions al voltant del sexe. Des que veu la seva primera pel·lícula pornogràfica, de ben jove, fins a les relacions que manté amb tot un seguit de dones, passant per sumptuoses escenes de sexe en solitari. Follar i llegir. Mentre espera una mort que mai no arriba. Per què tot és tan complicat?

Fins que va publicar aquest llibre revelador, Baltasar només havia publicat poesia. Segur que en té la mà trencada. “Permagel” és poesia pura. Entre altres coses, l’autora ens retrata la comunitat malalta en què vivim, amb molta mort i, evidentment, si la busques, també amb molta vida. És un llibre cru, profund i impossible d’oblidar, que es llegeix d’una tirada. Tota una revelació. Que una part de la terra no es desglaci mai ens dona seguretat, encara que segur que hi ha molta gent que no s’ha plantejat mai si prefereix el fred o la calor. Follar i llegir.

“Aconseguir una feina gràcies a una bona recomanació deu ser el que més s’assembla a l’enamorament, t’estableixes en una sensació d’ingravidesa intensament plaent durant cert temps, com si de sobte la vida es deixés portar per una avinguda arbrada i s’aboqués a un punt ample sobre aigües quietes. T’abstreus de tu mateixa mirant els ànecs verds i les seves famílies monoparentals. Tot plegat és tan indolor! I se’t revela tanta bellesa renaixent al propi rostre, envaint les meitats amables de l’altra gent! És una vivificació dels sentits”.
Bona setmana a totes i a tots.

@Jordi_Sanuy

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Aquest llibre m'està perseguint, naturalment. Està arrasant, i quan això passa sempre crida la meva atenció. Però no sé si m'agradarà tanta intimitat i tanta introspecció, i no vull ser jo el que digui que aquest llibre no m'ha agradat, només perquè m'agrada més llegir altres coses. Tot i així... l'atracció es manté...

Jordicine ha dit...

Doncs ja dir+as, XEXU.